Mor el cronista cultural Joan de Sagarra

BarcelonaJoan de Sagarra (París, 1938 - Barcelona, 2025), cronista de la Barcelona de la segona meitat del segle XX i, especialment, de la vida dalt dels escenaris catalans, ha mort als 87 anys, segons avança el diari on col·laborava, La Vanguardia. Al llarg de seixanta anys, el fill del reconegut escriptor Josep Maria de Sagarra (1894-1961) ha cultivat el seu renom de columnista polèmic i crític exigent. Entre les fites de les seves cròniques culturals hi ha la d'haver batejat la Gauche Divine des de les pàgines del Tele/eXpres, amb una expressió que es va inventar per definir els intel·lectuals i artistes progressistes i benestants que habitaven la discoteca Bocaccio als anys 60 i 70, entre els quals es movia.

Nascut a París i format en dret a Barcelona, i en estudis teatrals a La Sorbona, Joan de Sagarra es va decantar des de principis dels anys 60 pel periodisme. Va escriure articles en les pàgines dels principals mitjans de l'època, com El Noticiero Universal, El Correo Catalán i el Tele/eXpres, desenes de revistes de cinema, teatre i cultura, i més endavant a El País, El Món i finalment a La Vanguardia, on va publicar l'últim article el 2022. Els llibres Las rumbas de Joan de Sagarra (1971) i La horma de mi sombrero (1997) recullen els seus articles. 

Sagarra tenia una gran cultura teatral —a París havia vist el teatre i el cinema de postguerra, i tenia un gran bagatge literari i cultural— i va formar part de la generació que va renovar la crítica escènica. Exercia una crítica "subjectiva, apassionada i partidista, que són les condicions de la crítica segons Baudelaire", deia. La seva opinió comptava en l'època que es construïa l'escena teatral catalana i no es va estar de pontificar sobre icones de l'època com Boadella, Dagoll Dagom, Els Joglars, Comediants, el nou Teatre Lliure –que considerava "una perla"– i el Teatre Català de Flotats. El seu to dur i implacable tenia un gran públic lector però sovint incomodava els artistes afectats. Per exemple, va mantenir un enfrontament obert amb Josep Maria Flotats, que va arribar a anunciar que no actuaria si Sagarra era a la sala, a la qual cosa ell va respondre amb sorna, des d'un altre diari, que estava "la mar de tranquil".

Lector habitual de mitja dotzena de diaris estrangers, Sagarra era dels periodistes connectats amb la cultura europea, en especial amb artistes i intel·lectuals de la francofonia, amb un peu al Festival d'Avinyó. Quan va abandonar la crítica teatral, les seves cròniques es van centrar en la vida intel·lectual i en la crònica quotidiana de la barcelonina, en els seus cercles d'amistats, sempre rodejat d'intel·lectuals i polítics, i un got de whisky Jameson a la taula.

Entre els seus gestos polèmics, el fill de Josep Maria de Sagarra també es va apuntar al Foro Babel, la iniciativa dels anys 90 en defensa del bilingüisme i en contra de la normalització lingüística de la Generalitat, en el qual també hi havia noms de la Gauche Divine com Rosa Regàs i Ana Maria Moix. Abans ja havia bescantat la "cultureta" que promocionava la Generalitat, perquè no incloïa la cultura feta en castellà.

Es va implicar en diverses iniciatives i institucions culturals. Entre els anys 1978 i 1979 va exercir de delegat de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona. Entre els reconeixements que ha rebut hi ha el premi Ciutat de Barcelona de periodisme (1998), el títol d’oficial de l’Orde de les Arts i les Lletres (2006) i el Premi Nacional de Periodisme (2008).