De la corrua de manifestacions, poca cosa a dir, més enllà de la inflació habitual de xifres. La majoria de diaris parlen de centenars de milers de persones, mentre que l’Abc s’enfila ja per sobre del milió i La Razón fa una oda a la inflació amb la seva molt generosa xifra de més de dos milions de persones. A Barcelona, en tot cas, 6.500 ànimes, que ben poc devien contribuir al còmput global. Cap novetat, en aquest front: només soroll i molt subjectives maneres de mesurar-lo.
Em preocupa més com la premsa espanyola navega des de fa anys entre l’Escil·la de la inflamació èpica i el Caribdis de la flagel·lació humiliant. Es tracta de vendre diaris i, bé, s’entén que la hipèrbole ajudi a arribar allà on la mera exposició de fets no arriba. Però la portada d’El Mundo d’aquest dilluns és certament rellevant. I preocupant. Fixem-nos en els diversos verbs dels quatre titulars principals de la seva primera pàgina, que marco en cursiva: “Espanya s’alça contra l’amnistia de Sánchez”, “Em rebel·lo, puix existeixo”, “Disparar per l’esquena” i “El banderisme pren Sol”. Tots quatre pertanyen al camp semàntic de la guerra. Una metàfora pot ser llicència poètica; quatre de seguides són ganes de remetre a retòriques passades i pouar en el sentiment guerracivilista que, set dècades després, encara parteix aquest territori. Però no els esmentis els morts a peu de carretera, esclar. Sigui com sigui, l’últim cop que des de la dreta es va esperonar la revolta contra uns resultats democràtics sorgits de les urnes la cosa no va acabar precisament bé (tot i que suposo que hi haurà qui consideri que va ser estupend, amb quaranta anys de règim). Però El Mundo faria bé de revisar si les seves eleccions lèxiques no estan recosint, impasible el ademán, els llençols de vells fantasmes.