Dimarts la tertuliana Sarah Santaolalla va marxar plorant de la taula de debat del programa En boca de todos, a Cuatro. No només va patir el tracte abusiu i degradant d’un altre col·laborador, Antonio Naranjo, sinó que el presentador més sensacionalista i cínic de la televisió actual, Nacho Abad, ho va tolerar en benefici de l’espectacle.
Santaolalla s’ha convertit en una analista política progressista i feminista molt popular en diferents espais de debat. El seu esperit combatiu l’ha fet una col·laboradora molt sol·licitada. Ha estat víctima d’assetjaments, amenaces, escraches i agressions per part de l’extrema dreta, incloent-hi les persecucions de l’incendiari Vito Quiles. La tertuliana porta des de fa una setmana el braç en cabestrell per una estrebada d’aquest personatge quan la provocava i gravava amb la càmera. El mes passat també va rebre el menyspreu masclista de Rosa Belmonte a El hormiguero, que la va sexualitzar per vexar-la intel·lectualment.
Tot plegat s’ha viralitzat a les xarxes. Lògicament, l’escena de la confrontació a En boca de todos també. Més tard, Santaolalla feia un comunicat renunciant a continuar al programa. L’espectacle, que provoca repulsió, deixa entreveure l’agressivitat que es permet contra les dones tertulianes, especialment si són joves. Naranjo, soldat d’Ayuso a les taules de debat i propagandista al seu programa de Telemadrid, converteix la verborrea incessant i inflamada en arma de destrucció. Va ser trist que, després d’aquesta escena, una Pilar Rahola que ho observava via videotrucada, en comptes de lamentar-ho com a tertuliana bregada en aquestes discussions, es limités a fer una relació de totes les amenaces que ella havia rebut com si es tractés d’una competició amb Santaolalla. L’ego per sobre del sentit comú.
L’espectacle ens alerta de dues tendències televisives gens innocents, que tenen a veure amb els programes que en algun moment han fitxat Santaolalla com a tertuliana: En boca de todos, Todo es mentira, Mañaneros 360 i Malas lenguas. En diuen tertúlies, però s’han convertit en màquines de confrontació per fabricar clips virals. Es potencia la provocació i els antagonistes es trien per maximitzar el xoc. Tot està pensat per afavorir el clickbait. Encobertament, és una pràctica disciplinària, perquè els mateixos participants saben que han de contribuir al circ amb eficàcia si no en volen ser expulsats. No té res a veure amb el periodisme. És una manera de polaritzar i degradar el discurs públic. Els codis del reality estan envaint el gènere de la tertúlia. Aquesta estratègia fa emergir un altre aspecte més subtil: aquests programes busquen dones tertulianes joves i vehements que s’ajustin al màxim a uns cànons hegemònics de bellesa, perquè contribueixin al reclam. Amb elles els homes veterans s’hi acarnissen més fàcilment. Per més vàlides que siguin, cada vegada s’exerceix més pressió estètica sobre les analistes polítiques per estetitzar el camp de batalla. La paraula cada vegada els importa menys.
