Roger Escapa: "No canvio el meu programa pel del Bundó, tot i que ell sigui líder indiscutible"

BarcelonaDissabte que ve, 11 de març, la Sagrada Família de Barcelona acollirà el programa El suplement, una de les institucions radiofòniques del país, que compleix 35 anys. Serà una emissió especial amb actuacions i convidats il·lustres, i també amb oients amb històries especials vinculades al programa. Aprofitem l’efemèride per entrevistar Roger Escapa, el conductor actual del magazín.

El suplement compleix 35 anys, que són els que faràs tu a l’agost. ¿Existeix una continuïtat o és tan sols una marca que circumstancialment s’ha mantingut en el temps?

— La permanència demostra que El suplement és un programa més important que qualsevol dels seus presentadors. Durant vint anys el va fer Xavier Solà, i tothom recorda El suplement d’en Solà, però un dia jo deixaré el programa i El suplement també continuarà perquè aconseguir una marca potent és molt difícil. I per això l’hem de preservar.

Ets de Sabadell. El teu predecessor, Ricard Ustrell, és de Sabadell. El teu competidor a RAC1, Xavi Bundó, és de Sabadell. Els laborables, a Catalunya Ràdio, hi ha Laura Rosel. De Sabadell. Sisplau, què passa amb Sabadell?

— Primer, que hi ha una ràdio municipal potent, que durant anys ha creat escola. El fet de ser a prop de Barcelona facilita les coses. I ser a tocar de l’Autònoma, amb la seva tradició d’estudiants de periodisme i de ràdio, també. I tenim un accent que no és tan xava com el de Barcelona, però tampoc tan de comarques com perquè, tal com passa malauradament a vegades, es penalitzi als mitjans.

Com va la rivalitat? ¿Mires què fa Bundó o vas a la teva?

— Jo soc molt competitiu. Sé perfectament què fa el Bundó, què fa el Javier del Pino... i crec que és bo perquè això fa millor el meu programa, i aprenc molt d’ells.

En què creus que es diferencia el teu programa?

— El cap de setmana, a les dues bandes de la Diagonal, s’ha acabat convertint en un magazín immens on fem informació, tertúlia, entreteniment, conversa pausada, en el nostre cas fins i tot humor... Això ens permet a tots dos tocar totes les tecles. Jo em sento molt híbrid, còmode a tot arreu. En el cas del Bundó, tinc la sensació que alguns temes els estira més com un xiclet, la tertúlia l’allarga més, les seccions li duren més... mentre jo intento fer una cosa més picada de ritme. I apostem una mica més pel reportatge, o per l’entrevista fora de l’estudi. Ara, tots ens copiem una mica els uns als altres. I, al final, pel que fa a l’oient, acaba pesant una cosa tan simple com si t’agrada més un presentador o l’altre.

Aspires a liderar?

— Esclar que aspiro a liderar. No canvio el meu programa pel del Bundó, tot i que ell sigui líder indiscutible i un grandíssim presentador.

Què li falta, a El suplement, per ser el més escoltat?

— Tampoc no voldria comparar-me massa directament. Ell allarga una hora més, i beu també del lideratge que té el Basté durant la setmana. Crec que tots dos fem una grandíssima feina i que hi ha molta gent que ens va escoltant a tots dos, depenent del dia.

El programa durava tres hores inicialment. Ara, per allò d’acumular audiències, en dura set. Són massa?

— La dictadura de l’EGM...! Ara, si fos per mi, encara l’allargaria una mica més i acabaria a les dues. Però és cert que és una marató cada setmana.

A banda de la rivalitat amb Bundó a RAC1, ¿n’hi ha també amb El matí de Catalunya Ràdio de Laura Rosel?

— [Pausa.] Mira, una cosa que ens ha demanat el director aquesta temporada és que ens cohesionem més com a emissora. RAC1 té el lema "Tots som 1", que és fantàstic i realment s’ha notat molts anys a la seva antena. I és cert que, a Catalunya Ràdio, durant molt temps, ha fet la sensació que cada programa anava a la seva.

Les friccions entre Cóppulo i Terribas eren palpables, sobretot en la lluita per les entrevistes.

— Sí, sí. I en altres moments segur que també. Però aquesta temporada crec que està canviant alguna cosa i ens ajudem una mica més els uns als altres. És indiscutible que El matí de Catalunya Ràdio és el programa més important de l’emissora i, per tant, ha de fer les entrevistes més importants. És on ens juguem tots plegats l’audiència. Però que les coses que passen en cap de setmana se les ha de quedar el cap de setmana també és clar. Seria absurd que, si passa alguna cosa en dissabte o diumenge, s’esperi a fer-ho dilluns, si ho podem assumir nosaltres. El missatge que ha donat Jordi Borda ens fa anar tots a l'una: ens reunim de tant en tant els realitzadors dels programes de més audiència i ens diem les coses a la cara.

Parles d’El matí com a programa més important. El segon és El suplement i, per tant, és raonable preguntar-se si aspires a fer el salt.

— Jo el programa que vull fer la temporada que ve és El suplement.

Això només respon a mitges la pregunta.

— Que un dia m’agradaria fer El matí de Catalunya Ràdio? Pot ser, però no tinc cap pressa. De fet, tu vas escriure un llibre on explicaves com tothom que ha presentat el programa n’ha acabat sortint bastant malament! Tinc la sensació que estic fent una carrera de fons. I m’ho estic passant molt bé: fa cinc anys que estic a primera línia, amb el meu programa. Crec que és important no renovar per dos anys i canviar. Jo prefereixo fer un cicle llarg. De fet, hauria pogut deixar el cap de setmana en alguna altra ocasió, vaig apostar per quedar-me a El suplement, i l’emissora m’ho va respectar.

Aquest discurs contrasta amb el de Ricard Ustrell, de qui havies sigut company d’armes profund, i que ha tendit a cremar etapes amb rapidesa. Però no et veig arribant als vint anys del Xavier Solà.

— No, no. És cert que aspiro a fer-los. Crec que me’n cansaria abans, però alguna temporada més sí que la vull fer. I el que vingui després... no ho sé.

La televisió et tempta?

— Tinc moltes ganes de fer coses a la televisió, però fins ara no hem trobat l’encaix. Crec que acabarà passant. La tele ho sap, el meu director de la ràdio ho sap, la Corporació ho sap... Depèn més d’ells que de mi.

Deixaries la ràdio per la televisió?

— Quan dic que vull fer una cosa de tele, la condició és seguir fent El suplement, que és la meva prioritat. La ràdio és el meu mitjà. Però tenir un estímul nou m’aniria molt bé, des d’un punt de vista professional i personal. I també serviria per projectar més El suplement a la ràdio.

L’actualitat política cada cop interessa menys, diuen les dades. Quan vas introduir la tertúlia, el 2018, la situació del país era una altra de ben diferent. T’has plantejat suprimir-la?

— La pandèmia va passar per davant i s’ho va menjar tot. Però, després d’això, crec que continua tenint sentit fer tertúlia si no només tracta temes polítics. Al final, segueix sent l’hora més escoltada, de nou a deu. I, a banda, m’ho passo bé i noto que funciona, que, al final, és el signe principal per no tocar una cosa.

Et volia demanar si mantenies la tertúlia política per convicció o per obligació, perquè altres radiofonistes, almenys en privat, no se senten tan còmodes amb el format.

— Per a mi no és cap obligació.

Fa un any llarg llegia que t’havies proposat no mirar Twitter mentre feu el programa. Ho has aconseguit?

— No pas... És que és molt llaminer tenir la reacció en temps real d’aquell contingut que estàs fent!

Però ¿no resulta una mica enganyós, esbiaixat o sobredimensionat?

— Sí, sí, l’hauria de deixar de banda, però em pot la llaminadura. I com que el que em diguin a la xarxa ja no m’afecta tant... Sé que, en funció de la portada que faci, rebré els aplaudiments d’uns o d’altres. La qüestió és que no t’aplaudeixin sempre els mateixos.

Qui són els uns i els altres?

— Bé, a les xarxes s’ha donat primer una batalla entre els independentistes i els que no ho són. I, després, dins de l’independentisme, per veure qui és nyordo i qui no ho és. Això ho patim cada setmana però, sincerament, a mi m’ha deixat d’afectar bastant.

Parlem de pressions. ¿Pel fet de ser-hi el cap de setmana et deixen una mica més tranquil?

— Pressions n'hi ha. Sempre n'hi ha hagut. Però jo el que et puc dir és que he treballat sempre molt tranquil. Últimament, més tranquil que mai. I he pogut triar sempre els meus tertulians. A vegades els he hagut de consensuar, o he discutit pel tema, però els he triat jo. I, de tant en tant, potser m'he hagut de barallar, sí. Però més que pressions, moltes vegades el que passa és que m'ofereixen entrevistes que no m'interessen. O em conviden a dinar gent amb qui no m'interessa anar a dinar. De fet, part de fer bé la meva feina és dir que no a moltes propostes d'entrevistes, i seleccionar bé els temes.

Has estat un dels locutors estrella en una etapa encapçalada per un director, Saül Gordillo, que avui dia està sota la lupa pública per un parell de presumptes casos d'abús sexual. Com ho has viscut?

— Primer de tot, amb sorpresa. Al programa vam intentar tractar la notícia amb professionalitat malgrat que Gordillo fos el nostre director durant sis temporades. Teníem Suplement l'endemà que sortís la segona denúncia i, per l'envergadura mediàtica del personatge, vam decidir trucar a una de les advocades de la víctima, la consellera de Feminismes –que s'havia pronunciat ja a les xarxes– i també al Col·legi de Periodistes, que havia anunciat la creació d’un punt lila per rebre denúncies i assessorar possibles víctimes. Espero que la justícia actuï ràpid, perquè també crec que s'ha de preservar la presumpció d'innocència. A Twitter no s'ha respectat, però nosaltres ho hem intentat fer. El que és evident, tanmateix, és que hi ha dues dones que han denunciat.

Vosaltres feu humor, també, i teníeu Joel Díaz com a col·laborador. ¿Detectes més control polític sobre els continguts humorístics a la casa des de l’afer amb el Zona Franca?

— Al Joel Díaz m'agradaria recuperar-lo per a la secció d’El Comunista. N'hem d'acabar de parlar. I, pel que afecta el meu programa, jo no tinc cap mena de censura sobre això. Al Joel l'he tingut fent ràdio tres anys i mai he tingut cap conflicte, ni cap pregunta parlamentària. Mai.

De qui depèn que torni?

— Que ell vulgui tornar i que ell en tingui ganes. Crec que ara necessita reposar una mica, però espero que ho acabem fent.

Què opines sobre el cas en si?

— Em sap greu perquè crec que el Joel ho estava fent molt bé i tampoc anem tan sobrats de talent com per prescindir d'ell a la televisió. A mi el gag no em va semblar especialment afortunat ni em va fer gràcia. Però que d'aquí es passi a petar-se o a prescindir del Manel Vidal és una decisió que tampoc no acabo de compartir. El que va fer després el Joel em sembla coherent amb la seva manera de fer.

A tu el programa t’ha donat també una família: vas conèixer la que acabaria sent la teva dona, l’actriu Diana Gómez, entrevistant-la. I, per a més inri, era oient del Bundó.

— A mi aquest programa m’ho ha donat tot i els últims cinc anys són amb diferència els cinc anys més feliços de la meva vida. Al final de la primera temporada vaig conèixer la meva dona, efectivament, fent-li una entrevista. Ens vam conèixer en directe i, en aquest procés, ha vingut un fill i tot. Es pot resumir dient que el Bundó ha perdut una oient i jo he guanyat una parella i un fill: no està malament com a balanç d’aquestes cinc temporades!