Mèdia 17/04/2021

Iñaki Gabilondo: “Quan no hi ha sentit del comú, això és un manicomi”

9 min

Iñaki Gabilondo (Sant Sebastià, 1942) no necessita presentació. Després d’haver sigut una de les principals veus de l’anàlisi política a Espanya, ho deixa decebut. En parlem.

Vostè s’ha declarat empatxat i ha deixat el comentari polític. De què estava més fart?

— De la sensació d’inutilitat. La meva argumentació estava condemnada, encallada en un carreró sense sortida. No tenia sentit continuar. Tenia la sensació que el que feia no anava enlloc i em vaig enrecordar que tenia 78 anys. Estava xocant amb unes realitats que estaven molt encallades, que ja no tenies cap possibilitat d’alterar-les. Era com picar ferro fred.

Sempre ha defensat el diàleg i el consens.

— Més que de consens m’agrada parlar de la idea del territori del comú. M’he sentit dir tota la vida que jo era un ingenu, que sospirava pels consensos. I no és així. Jo sé que la democràcia és un invent que es va fer per gestionar interessos contraposats, el dissens. No es tracta que jo sigui un candorós querubí que camina per la vida creient que tot s’ha de resoldre per la via dels consensos. Crec que s’han de gestionar interessos que legítimament es contraposen, però que és perillosíssim que cada dia hi hagi més dificultats per trobar espais comuns. Quan no existeix el sentit del comú, això es converteix en un manicomi, que és el que crec que està passant. Aquesta sensació manicomial que tenim està relacionada amb la inexistència de territoris comuns. Les forces polítiques han acabat per considerar que forma part del seu paper oposar-se per principi a l’adversari en qualsevol circumstància i amb la màxima intensitat i radicalitat. Ens passem el dia donant voltes i voltes, en un esforç esgotador i estèril, perquè no hi ha manera de trobar algun territori del comú.

L’acord és de covards.

— Passa per traïció, passa per covardia, passa per pusil·lanimitat qualsevol intent d’aproximació. Mires enrere i qualsevol tema que triïs el trobes com estava, però més ajustat, més enverinat, més fatigats els actors, amb menys fe en la societat. I això és el que m’ha portat al punt de dir: “Iñaki, tens 78 anys, és l’hora d’apartar-te”.

Kapuściński deia que els cínics no serveixen per a aquest ofici. ¿Vostè estava en risc

— Ell deia que la nostra feina era l’altre i, si no es tenia en compte que existia l’altre, no s’entenia el sentit de la nostra feina, i per això deia que els cínics no valen per a aquest ofici. Hi estic d’acord. El dia que l’altre se t’esvaeix o se’t converteix en una taca a l’horitzó, un núvol negre fosc que no et diu res perquè no hi ha res més que els afins, els teus, el dia que el nostre discurs és per als nostres, comencen a desaparèixer els altres.

¿Espanya sempre ha sigut especialment sanguínia o està en la línia de la polarització d’altres països?

— Nosaltres aportem accents propis a un fenomen que està bastant universalitzat i va a gran velocitat. Estem immersos en aquesta societat, amb els nostres particulars trets i amb el nostre particular currículum. Perquè nosaltres tenim molt mal currículum, eh? Tenim un instint acreditat en això de la confrontació. El famós quadre de Goya, els dos agenollats pegant-se a bastonades. Això abans que es parlés de la polarització, a Goya li va sortir fenomenal. Hi aportem la nostra tradició. Fins i tot l’idioma ens delata. És molt difícil saber com es diu en francès o en anglès portar la contrària, i no parlo només d’oposar-se. Portar la contrària és oposar-se amb obstinació, amb la intenció absoluta de fer mal. Ens sembla raríssim que algú que és intel·ligent i té bona voluntat pugui pensar diferent de nosaltres. Hi veiem una prova irrefutable de mala intenció. Nosaltres no sabem discutir, no sabem discrepar. La discrepància ens incomoda en gran manera, ens posa molt nerviosos i perdem molt aviat el cap. Però ¿com podem abordar els problemes d’una gran complexitat si partim de la base que no podem discrepar d’una manera raonable? Això ens condemna a aquesta espècie de cercle, la sínia, que fa que estiguem al mateix lloc que fa una hora després d’haver fet 40 voltes i amb l’estómac regirat i mal de cap de tant donar voltes a coses que no s’acaben mai de desencallar. És un tret molt acreditat que va a pitjor.

Quin paper va tenir la proximitat de la guerra en la Transició?

— Crec que la por hi va tenir un paper destacat. Tots temien que allò acabés malament, i això va contribuir molt a fer que s’acollís immediatament, i amb alleujament, la persona que va presentar una oferta de tall temperat, Adolfo Suárez. Hi contribuïa molt també la ignorància general: ningú sabia gaire bé com es jugava a això de la política i de la democràcia, i tots estàvem aprenent. Que no hi hagués grans saberuts ajudava molt, perquè estava relativament acceptada la impotència de cadascú per trobar la solució meravellosa.

¿Ara no hi ha pors?

— M’impressiona la poca por que té ara la societat a les conseqüències de moltes de les coses que fa. Tenir més consciència del perill, encara que sigui un perill diferent, podria contribuir a buscar vies d’entesa. Per exemple, en el cas que ens ocupa ara amb la pandèmia i amb la recuperació econòmica, seria desitjable que s’activessin totes les intel·ligències per intentar treure el màxim profit de la situació. Hi hauria d’haver una certa por a perdre aquesta oportunitat i al risc que hi hagi conflictes socials, un risc que em sorprèn que estigui passant tan inadvertit. No hi ha pitjor amenaça per a la pau que la injustícia.

¿El problema del règim del 78 va ser la incapacitat d’adaptar-se?

— Sempre es fa només el que es pot. També avui. I quan la societat avui mira amb tanta severitat allò que es va fer, em sorprèn bastant, perquè ha d’estar comprenent ara mateix com és de difícil tot. Els contextos operen avui, demà i ahir, i llavors van operar aquells contextos: una incultura general, un endarreriment molt gran, la necessitat imperativa d’assemblar-nos als altres i no viure en una caserna com vivíem nosaltres. La nostra pròpia deformació de 40 anys de dictadura. Quan Franco es va morir, jo tenia 33 anys i tres fills, era director d’una emissora de ràdio. Era un adult. Tota la meva vida havia estat impregnada per la dictadura, que és allò en què el que no és obligatori està prohibit. Es va fer el que es va poder, com havien fet els nostres pares i com havien fet els nostres avis. Quan en els vuitanta i tants, ja havia quedat una mica enrere el més dur, llavors sí que estic d’acord que no es van saber aprofitar prou bé les oportunitats. Hauria hagut d’abordar-se d’una altra manera gairebé tot.

Passem de pobres a nous rics.

— Al nouriquisme, sí. Els 15 o 20 anys d’anomenada prosperitat en la qual els nois deixaven d’estudiar per anar a treballar en qualsevol lloc perquè allà guanyaven diners i et trucaven per telèfon per veure si volies endeutar-te més. La majoria de la societat era una societat humil que vivia en la penúria, però de sobte va caure embriagada. Jo deia: l’himne nacional espanyol és el de l’especulació. Allò va descol·locar molt la societat.

L’Espanya d’Aznar.

— Quan es va liberalitzar el sòl, es va posar a la venda Espanya, i semblava normal que a Espanya es construïssin més pisos que a França, Alemanya, Itàlia i Holanda juntes. Allò va ficar al cap de tothom la idea que ja havia quedat enrere el fantasma de la pobresa. Les famílies que tenien en la memòria els pares i els avis amb dificultats, de cases que no tenien lavabo i l’àvia amb la màquina de cosir, van substituir aquesta mentalitat per aquella falsa prosperitat. És una etapa de la qual no s’ha analitzat prou bé quin efecte psicològic va tenir sobre la societat, ni tampoc com la va afectar el terrible cop que va significar la fi d’aquest somni. De sobte es va recordar la realitat, quan la classe mitjana-alta es va convertir en classe mitjana, la classe mitjana en classe mitjana-baixa, la classe mitjana-baixa en classe baixa. Els nois joves van passar en set anys de creure’s que eren a Hollywood a no tenir horitzó. Vaig tenir la sensació d’assistir a una calamitat psicològica.

¿Quan es van espatllar les relacions entre Catalunya i Espanya? ¿O és que en realitat no es van posar mai les bases per reparar-les?

— Ve de molt lluny, però que s’estava portant l’assumpte al terreny del conflicte es veia amb molta claredat des dels anys 2004-2005, quan ja va ser clamorós, amb la sentència del Constitucional i les campanyes del Partit Popular contra el català... Em vaig passar bastants anys observant amb estupor la passivitat amb què s’assistia a un fenomen que es desbordaria. A mi m’estava atordint que no s’estigués produint una resposta per part de la política espanyola. Maragall m’ho va dir: “Aquest Estatut ja no podrà valer, haurem de fer-hi alguna cosa perquè això ja no valdrà”. Tornant de Barcelona i de parlar amb molta gent vaig venir molt impressionat de l’acord tan unànime que hi havia que calia canviar l’estat de coses. La unanimitat respecte a l’esgotament de l’statu quo econòmic em va semblar sorprenent. No havia vist mai una unanimitat tan gran des dels Pactes de la Moncloa. A Madrid ho comentava i eren incapaços de llegir correctament el que passava aquí.

¿Aquesta incapacitat de dialogar condemna Catalunya i Espanya a l’enfrontament perpetu?

— No s’estan posant sobre la taula les eines per desencallar les coses, es quedaran encallades mil anys. Qualsevol reforma constitucional, qualsevol aspecte que vulgui una mirada nova sobre l’estat de les autonomies demana una actitud que no existeix. Per això la política s’està convertint en xavalla. Els grans assumptes necessiten acords i en canvi van quedant aparcats. Obres el calaix de les golfes i està ple d’assumptes que van envellint entre teranyines, i aquí es quedaran in saecula saeculorum perquè no es poden abordar si no és amb acords, perquè ningú pot abordar-los d’una manera unilateral, i el que ho intenta, ho fa d’una manera infructuosa. Com quan s’intenta una reforma educativa i sorgeix la vuitena reforma educativa que en el moment exacte que neix sap que morirà quan canviï el govern i surti la novena reforma educativa, i així successivament. Llavors, a què anomenem governar? A la gestió de la xavalla, l’encenall, la bijuteria de la vida, perquè ja no hi ha manera de tocar els assumptes. I tria el que vulguis. En el cas de Mariano Rajoy jo solia dir que Rajoy era més aviat un comptable. És a dir, portava la comptabilitat perquè la política, l’acció política, estava al marge, fora de la seva incumbència, i tampoc li venia de gust. Les coses més importants de la vida no són coses. Les coses més important de la política tampoc són només els números. Però hem acabat per entrar-hi, perquè d’això se’n pot parlar. Hem pujat un 1,3, hem baixat un 0,2. D’acord, fantàstic. Bé. Mentrestant, els fills estan malalts. Els avis han mort. No tenim il·lusió. Em vaig separar del meu marit. Tinc càncer. Se’m va calar foc a casa, però això no importa. 1,2, 3,4, 4,1, 1,5. Estem així... El conflicte territorial que hi ha ara mateix no el veuré resolt. I no tinc cap intenció de morir-me l’any que ve. Em sembla més probable que s’acabi enquistant més que encaixant.

Quina responsabilitat té el periodisme?

— Molta, no? Ningú té tota la responsabilitat ni ningú pot sentir-se eximit de la responsabilitat, però en el repartiment ocupa un lloc destacat l’ofici i tots nosaltres. Que en el joc de caïnisme que estem denunciant algun periodisme està actuant com a una brigada activa, seria bastant difícil negar-ho, no? Això és evident. I, d’altra banda, i de manera bastant general, gairebé tot el periodisme participa de la cerimònia de la simplificació. És molt més bonic considerar que és un pusil·lànime qui intenta buscar algunes aproximacions, i que el veritablement gloriós, el legionari, defensa una posició com un cavaller cristià. El que no ho fa així és un gallina, és poqueta cosa. No obstant això, només pel camí del poquetacosisme es podrà arribar a la solució de les coses. En el periodisme també tenim el masclealfisme que qualifica de traïció qualsevol intent de pacte, que anomena claudicació qualsevol cessió, que anomena pusil·lanimitat qualsevol invocació al diàleg o la concòrdia. A Gemma Nierga gairebé la lapiden per la paraula diàleg, i a alguns ens han perseguit tirant-nos totxos pels carrers per la paraula consens.

¿La debacle financera dels diaris tradicionals hi juga un paper?

— El periodisme ha estat jugant d’una manera una mica institucional com a conseqüència indesitjada de la crisi econòmica i de les noves tecnologies. Va entrar en situació financera d’hecatombe i es va llançar a buscar els camins més curts que condueixin al lector, a l’espectador: les dreceres, elslikes, el titular més aparatós, la cosa més estrepitosa. Els uns perquè són activistes del militarisme periodístic i els altres com a conseqüència de la pròpia desesperació financera han triat el capítol de la simplificació. Són tot corrents que es van empenyent les unes a les altres per treure les coses de polleguera, treure-les de les vies. Estan descarrilades moltes coses. Hi ha els vagons fora de les vies. I per posar-los a les vies calen molts braços.

¿El suïcidi va ser considerar que la feina del periodista podia ser gratis?

— Sí. Un gran error, una ingenuïtat. Internet és al mateix temps l’escenari de la màxima oportunitat de llibertat que hi ha hagut en la història i, d’altra banda, també l’escenari on es lliura la gran batalla pel poder, que ara és la batalla del big data. El periodisme no està entenent que si vol salvar-se econòmicament haurà d’invertir molts diners. Aquesta temptació de cada vegada menys enviats especials, menys corresponsals, periodistes més barats i més likes és només un intent a la desesperada. El periodisme haurà d’entendre que la independència és la mare de tot. Que la qualitat és la mare de tot. Que cal invertir per oferir productes de la més absoluta qualitat perquè tinguin un preu i te’n paguin més, per la qual cosa han de ser de més qualitat encara; que cal invertir més per poder somiar amb guanyar més. És un canvi absolut de mentalitat.

stats