L’ombra de 'The office' entra a la redacció d’un diari
Els nostàlgics de The office tenen ara un succedani a la plataforma Sky Showtime amb una sèrie creada per un dels seus autors, Greg Daniels. No té la genialitat ni l’acidesa de la ficció primigènia, però sí que recupera l’estratègia narrativa del fals documental per retratar un ambient laboral marcat per la decadència i la lluita per la supervivència. The paper situa l’acció a la redacció d’un diari local en profund declivi a la ciutat de Toledo, a Ohio. El protagonista és Ned Sampson, que arriba al Toledo Truth Teller per ser-ne el nou director. Hi aterra gràcies a l’endoll familiar i com a premi per haver excel·lit com a cap de vendes de paper de vàter a l’empresa matriu. Una picada d’ullet descarada a la indústria mediàtica nord-americana, on el negoci de la premsa ha quedat absorbit per grans grups corporatius que tant fabriquen paper higiènic com notícies. Totes dues empreses conviuran compartint espai i part de la plantilla. Més enllà de la comèdia, la sèrie s’inscriu, per tant, en el context real de la crisi del periodisme local als Estats Units, amb la pèrdua de pes social, la reducció dràstica de plantilles i la dependència absoluta del contingut més anodí de les agències. El Ned, un idealista apassionat pel periodisme, vol reflotar el diari tornant a l’ofici més clàssic: l’edició de paper i els reporters de carrer a la recerca de la notícia. El protagonista intentarà motivar un grup d’oficinistes desencantats que fins ara sobreviuen arrossegant a la web informacions virals inútils que seleccionen amb l’únic criteri de la llargada de la peça. La redacció del Toledo Truth Teller ofereix un ventall de personatges estereotipats i poc qualificats, amb constants tensions internes que inevitablement ens remet a l’esperit de The office, tot i que el to i els tipus de conflictes són molt diferents. En certa manera, a The paper és com si l’amargor de The office s’hagués diluït amb la condescendència i la tendresa de la redacció del diari local de la sèrie After life de Ricky Gervais, que aquí també hi participa com a productor. Ned Sampson haurà de lidiar amb la rivalitat de l’antiga editora, una exconcursant italiana d’un reality show, un gestor més preocupat pels beneficis personals que per les xifres del diari i uns redactors voluntariosos incapaços d’adonar-se que les flames de l’edifici del costat són una notícia important.
La careta de la sèrie és entranyable. A través d’imatges vintage, ens recorda amb ironia on ha acabat el periodisme tradicional: paper de diari per embolicar entrepans, absorbir pixums de gat, netejar vidres i protegir el terra acabat de fregar. La música, però, ens activa la nostàlgia televisiva per les sèries dels noranta. The paper no pretén fer cap reflexió profunda ni complexa sobre el periodisme, però sí que fa un retrat hiperbòlic de l’ofici actual i les seves misèries per riure's de l’actualitat que ens ha tocat viure.
