Cada país té els líders d'opinió que es mereix

Fins a quatre vegades en la mateixa columna li diu rubita Alfonso Ussía a la líder del PP extremeny, María Guardiola. A vegades rubita a seques, d'altres amb adjectiu complementari com ara la rubita ressentida. Ho fa perquè creu que aquesta política es decanta més per lliurar el poder a la comunitat als socialistes abans que pactar amb Vox. Però és que ni que pactés amb el Partit Comunista és admissible aquest acte de deshumanització a partir del qual es redueix la vàlua d’una persona –d’una dona, esclar– als colors que la genètica o Farmatint han donat als seus cabells. A més, és sabut que, segons el tòpic ancestral masclista, si és rossa, és tonta. I si és rosseta, tonteta. Ussía ja s’ha enfonsat fins a l’engonal en la misèria masclista en nombroses ocasions. De Mamen Mendizábal va dir que el seu nom “era incitant”. A Inés Arrimadas, l’any 2000, li va dir que tenia un amic que s’oferia a donar-li feina “com a relacions públiques en una gran discoteca de Marbella”. El seu resum del 8-M? “Milers de dones que ho tenen tot sense fotre brot es manifesten enfollides per un feminisme fals i buit”. I encara un altre exemple: quan es va acusar el futbolista Achraf Hakimi d’haver violat una jove de 24 anys al seu domicili de París, la seva reacció va ser preguntar: “I per què va anar la noia a casa seva?” Doncs miri, segur que no pas per ser violada.

Seria fàcil respondre a aquest homínid en els seus mateixos termes. Però la cosa no va d’això, sinó de quin diagnòstic mereix una societat on algú d’aquesta estofa troba encaix en el sistema mediàtic com a líder d’opinió. Ussía no insulta només María Guardiola, sinó totes les dones en general, perquè alimenta la noció que la seva funció primordial és la d’exercir d’ornament. Però, tot i menysprear més la meitat de la parròquia, li funciona la cosa. Com deia Forges... país.