'El País' intenta fer les paus amb el 'reggaeton'

Els mitjans tradicionals solen lamentar-se de com els joves els ignoren. Però massa sovint són ells mateixos els que els posen altes barreres d’accés. El País publicava el tema “Una bretxa generacional rere l’estigma del reggaeton”, on explicava amb encert per què aquest estil musical enerva els boomers mentre enamora els mil·lennials. Costa no veure la peça com una reacció, tardana, a un article aparegut a l’agost on es titllava un tema de Quevedo i Bizarrap de “la súplica d’un matxirulo” i “la canonització del no-res”. L’estigma era el del diari, vaja. L’article va ser prou polèmic perquè a les xarxes es rescatés un retall del mateix rotatiu, del 1979, on es qualificava Freddie Mercury com “una mena de Jagger de segona divisió” amb una cara que, “mirada de perfil, posseeix un cert aspecte leporí, com de conill grinyolaire”. També es deia: “No canta ni molt bé ni molt malament” i “Va sortir vestit com de negre amb un cert aspecte de fatxa motociclista”. Sense ser especialment fan de Queen, segurament mereixia un retrat millor. Però bé, fins i tot la mítica revista NME es preguntava si Mercury era “un idiota”, en un cèlebre article del 1977.

L’insult enginyós sempre ha estat un dels recursos dels crítics. I la cosa arrenca de molt abans d’Elvis Presley. El musicòleg Henry Edward Krehbiel opinava el següent de la Salomé de Strauss: “No hi ha ni un bri d’aire fresc i saludable bufant a través de Salomé excepte aquell que exhala de la cisterna”. Davant d’això, sempre es pot recórrer a la immortal frase de Frank Zappa: “La majoria del periodisme musical sobre el rock és gent que no sap escriure, entrevistant gent que no sap parlar, per a gent que no sap llegir”. No és veritat, però ofereix el punt de nihilisme necessari. Perquè tot plegat it’s only rock and roll... but I like it.