Pessimisme econòmic amb embut
L’economista i exministre Alberto Garzón compartia un gràfic interessant, elaborat per Oxford Economics. S’hi veia l’evolució al llarg dels anys, a Espanya, de la confiança dels consumidors en l’economia. Una línia blava mostrava la percepció pel que fa a la situació general, mentre que una altra, vermella, indicava el judici sobre la marxa econòmica de la pròpia llar. Les dues línies mantenien la correlació i tendien a solapar-se. En canvi, a partir del 2020, la confiança en l’economia general es desplomava, mentre que la línia de la pròpia llar es mantenia per sobre del zero, en nivells saludables. Garzón ho atribuïa –i em sembla fonamentat– a la guerra del relat des de Pedro Sánchez: els mitjans de sempre han insistit tant en la visió apocalíptica que la parròquia acaba repetint que l’economia va malament, encara que la seva situació personal sigui prou saludable. I per això caldria reflexionar sobre si té sentit fer preguntes a la població en general sobre la situació de la macroeconomia, quan la immensa majoria de ciutadans no té formació per avaluar-la i, per tant, només repeteix els argumentaris ventilats a les tertúlies.
Garzón aportava un segon gràfic que reflectia la percepció sobre la pròpia situació econòmica, segmentat per intenció de vot: els qui opten per Vox o per S'ha Acabat la Festa són els que consignen una situació pitjor a casa seva. Podria ser, esclar, que els que veritablement les passen més magres reaccionin agafant-se als claus roents dels nous partits, per ultramuntans o pintorescos que siguin. Però resulta més versemblant que, senzillament, siguin les persones a qui més els ha calat, fins als ossos, el relat constant hiperbòlic del populisme extrem. Quan parlem de responsabilitat dels mitjans, solem posar el focus en les conseqüències individuals. Però estaria bé començar a parlar de les col·lectives.
