Treballar per compte propi és pujar a una muntanya russa de facturacions variables a la qual han tret la barana de protecció. La baula més feble del sistema laboral és, també, la favorita dels polítics en precampanya... i la dels diaris que els secunden. Només així s’entén la dispersió de missatges en el quiosc a l’hora d’informar sobre com evolucionaran les quotes que han de pagar els autònoms. Hi havia mitjans, per exemple, que feien sonar les trompetes triomfals. “La congelació de quotes beneficiarà 1,4 milions d’autònoms”, deia El País. I s’afanyava a afegir en el subtítol que “La Moncloa va intervenir per corregir la proposta inicial de la Seguretat Social”. Capa de Superman per a Sánchez, ara mateix! Si no fos que, per exemple, La Vanguardia ho explica diferent: “El govern central rectifica i la quota d’autònoms pujarà fins a un màxim del 2,5%”. És a dir, que el gran salvador ens salva de l’embolic que ell mateix havia creat.
A l’altra banda del Rubicó ideològic, esclar, fan mans i mànigues per no subministrar una píndola dolça al pobre autònom. “Els autònoms no aprovaran les noves quotes si no s’augmenta la protecció social”, diu La Razón, que se centra en una possibilitat futura en comptes de consignar el benefici real i comptable present. I El Mundo fa: “El PP portarà al Congrés el seu pla per abaixar les quotes als autònoms”. De nou, un futurible amb una promesa electoral que encara ha d’aconseguir prou vots per formar govern passa per sobre d’una mesura real que afecta més d’un milió de treballadors. L’electoralisme fa ràbia, però també en fa el seu revers: amagar informació per mantenir l’estat de desànim permanent. Naomi Klein parlava de la doctrina del shock. Potser hauríem de parlar també de la doctrina de la pluja fina periodística del dia a dia, que és també sensacionalisme més o menys dissimulat.
