La prova definitiva de la rellevància d'Eurovisió

Andy Warhol la va encertar de ple quan va dir allò que "en el futur, tots seran mundialment famosos durant 15 minuts". És una admonició de la viralitat envejable, només que aquest quart d'hora de fama, amb l'acceleració actual, es redueix sovint a uns pocs minuts. Next! Molts anys abans de Warhol, era Oscar Wilde qui preferia que parlessin malament d'ell abans que no en parlessin en absolut. Un altre que estaria content, en aquest temps de xarxes. Diria, però, que la gran mesura de la rellevància són ara les fake news. Trump, el covid, la immigració, Ucraïna, la política... cap tema important està mancat de la seva palada de notícies falses.

I Eurovisió no és l'excepció. Algú, per exemple, feia córrer un tuit falsejat que simulava ser d'El Mundo amb el text: "Chanel sorprèn tothom després de les seves últimes declaracions sobre Vox: «Són els únics que m'han donat suport. Rocío Monasterio em va trucar personalment i li he dit que tenen el meu vot»". També ha circulat la bola que el representant ucraïnès va fer una salutació nazi, adreçada al públic. O que els representants del grup Kalush Orchestra van demanar ajuda per al polèmic batalló Azov després de la seva victòria al festival. Fins i tot hi ha qui s'ha entretingut a muntar el ja immortal ball de Miquel Iceta del Don't stop me now de Queen posant-li la música de Slo Mo, de Chanel. I qui difon que Israel va ser desqualificada per "besar els presentadors". Són alguns dels exemples recopilats per Maldita.es. Què persegueixen els creadors d'aquestes bajanades? En alguns casos, s'hi veu clarament l'agenda política. En d'altres, tot sembla buscar una mica de retuits o els quinze minuts de fama warholiana. En tot cas, si Eurovisió genera ja la seva carretada de manipulacions –a banda d'instrumentalitzacions mediàtiques diverses– queda certificada la rellevància del certamen. Qui ho hauria dit, vint anys enrere.