Aquest dijous al matí Susanna Griso entrevistava Alfonso Guerra a Espejo público per promocionar el seu llibre. En la conversa, la presentadora li ha recordat les crítiques de Yolanda Díaz a Felipe González, en què atribuïa a l’expresident socialista falta de rigor polític a l’hora de referir-se a l’amnistia. I Alfonso Guerra, que és gat vell, va fer veure que se sorprenia: “¿Quién? ¿La vicepresidenta? ¿Criticando falta de rigor político, jurídico...? ¿Ella? ¡Le habrá dado tiempo entre una peluquería y otra!” I Susanna Griso, sorpresa pel comentari, va abaixar la mirada, va somriure i va dir-li amb indulgència: “Ay... este comentario, señor Guerra… ¡Le aseguro que le van a caer muchas críticas!” I Alfonso Guerra, com si fos la reencarnació del mateix Vidal Sassoon i tot un expert en gestió capil·lar i pentinats, va reafirmar-se: “No. Pero es verdad. Le dedica mucho tiempo”. Després, Alfonso Guerra va poder continuar tranquil·lament amb les seves explicacions.
No es tracta de perdre temps teoritzant sobre el masclisme d’Alfonso Guerra, ni tampoc de com homes amb un discurs caduc es perpetuen en els mitjans fins i tot amb una trajectòria política gens exemplar. El comentari vulgar i masclista evidencia que les seves idees no s’ajusten a les necessitats de la societat actual.
Ara bé, el més preocupant és la reacció de Susanna Griso. Va subratllar-li el comentari advertint-li resignada que rebria moltes crítiques. Unes crítiques abstractes, com si fossin aquestes crítiques molestes pròpies de l’hermenèutica dels temps que corren. L’actitud de la presentadora va ser decebedora perquè la primera que li hauria hagut de criticar el comentari hauria hagut de ser ella. No calia recrear-s’hi gaire. N’hauria tingut prou fent-li notar que allò que acabava de dir era una impertinència molt masclista i que havia de disculpar-se immediatament, amb Yolanda Díaz i amb l’audiència. Si hi hagués volgut dedicar més temps, també li hauria pogut recordar que era un acudit groller que no feia cap gràcia. Que era una manera inadmissible de menysprear una dona. Que potser no s’havia assabentat que avui en dia això era reprovable i que ni tan sols el seu partit admetria aquella baixesa de comentari. Griso, si hagués volgut, fins i tot hauria pogut donar l’entrevista per acabada.
Però no. Va somriure i li va advertir que li caurien moltes crítiques. Com si, entre totes aquestes crítiques, no s’hi incloguessin les seves. Com si Griso encaixés el comentari amb condescendència neutral però no tingués clar que la resta de gent ho toleraria amb la mateixa capacitat que ella.
Susanna Griso ha perdut una oportunitat magnífica de reaccionar amb rigor i dignitat. No és tan preocupant que aquests dinosaures polítics de tant en tant treguin el cap per dir disbarats. Es retraten sols. El que és alarmant és que periodistes que lideren programes mostrin aquesta tebior i indulgència amb aquests posicionaments.
