Oposar-se a Trump, un negoci molt rendible

Ser assenyalat per l’enfurismat dit presidencial no és necessàriament dolent: algunes capçaleres i programes televisius han experimentat un creixement inequívoc d’audiència

L’hostilitat de Trump contra els mitjans durant la campanya no ha minvat, sinó tot el contrari, en aquestes primeres setmanes ja com a ocupant de la Casa Blanca. Els atacs verbals a la premsa han sigut freqüents, fins al punt d’haver-la titllada -en dues ocasions- d’“enemiga del poble americà”. Alguns mitjans encapçalen la ira trumpiana: el New York Times, el Washington Post, la CNN, BuzzFeed, Univision...

Però ser assenyalat per l’enfurismat dit presidencial no és necessàriament dolent: algunes capçaleres i programes televisius han experimentat un creixement inequívoc d’audiència. Són la resistència mediàtica a Trump i recullen els fruits d’aquesta polarització entre mitjans i política. I ho fan capitalitzant, precisament, el fet de ser percebuts com a inequívoca oposició al president republicà. Els mitjans americans ja han batejat aquest efecte: “ Trump bump ”, que es podria traduir (molt lliurement) com a Trumpolí.

El New York Times, per exemple, va sumar 41.000 noves subscripcions només en la setmana immediatament posterior a les eleccions. El diari, a més, ha centrat la seva campanya de captació precisament en la necessitat que hi hagi una bona premsa en l’era Trump. L’últim trimestre de l’any, de fet, va ser el més bo des del 2011, ja que va aconseguir més de 300.000 subscripcions, entre paper i web. I quan Trump va carregar en un tuit contra Vanity Fair, al desembre, la revista glamurosa va trencar el rècord històric de noves subscripcions en un sol dia. També el Wall Street Journal, el Financial Times i el USA Today han anunciat contractacions rècord durant el quart trimestre.

També a la televisió hi ha casos evidents de cadenes que han tret rèdit de la crispació que acompanya el fenomen Trump. L’exemple més clar és el que ha passat en la batalla dels late shows. Després de molts mesos en què el lúdic Jimmy Fallon guanyava sistemàticament el seu rival Stephen Colbert, molt més polititzat, en les últimes setmanes s’ha girat la truita. Durant la campanya, Fallon va convidar Trump al seu programa i li va demanar si li podia remenar el serrell per veure si la seva tofa era autèntica. El fet de deixar-lo marxar sense collar-lo, més enllà d’aquesta broma innocent, el va marcar com algú que no se sentia interpel·lat per la nova era que s’estava configurant.

Un altre gran beneficiat ha sigut el veterà espai d’esquetxos Saturday night live. El programa, que va per la temporada número 42, està obtenint els millors resultats d’audiència dels últims 22 anys. Això coincideix amb un gir de l’espai comandat per Lorne Michaels, que ha reforçat els continguts polítics. De fet, la cadena avalua si impulsa la secció Weekend update -un breu noticiari humorístic- i crea un programa propi de mitja hora a partir del mateix esquema, que s’emetria els dijous a partir de la tardor. Que Trump s’hagi queixat sovint del programa en els últims mesos -tot i haver accedit a ser-ne el personatge convidat quan encara era precandidat- ha sigut la millor propaganda per a un espai que el curs passat acusava símptomes d’esgotament.

Stephen Colbert: caricatura dels tertulians republicans

Deixeble i excol·laborador del mític noticiari paròdic de Jon Stewart, Stephen Colbert es va passar disset anys interpretant un mateix personatge: el d’un tertulià conservador que encarnava cínicament els clixés més feridors dels republicans. Totes les aparicions públiques de l’humorista les feia assumint aquest alter ego, fins al punt que va mantenir-se en el paper quan el Congrés americà li va demanar que hi comparegués per parlar d’immigració. Però quan l’any 2014 el van escollir per substituir David Letterman al capdavant del llegendari The late show, va decidir desprendre’s del personatge. Poc es podia imaginar que el futur president dels Estats Units avançaria tant per la dreta la seva creació paròdica. En tot cas, la política ha seguit sent un element important de la seu nou programa i això l’ha catapultat cap al lideratge.

Per acabar-lo d’apuntalar, ha repescat el seu altre jo, a qui va convidar al programa aquesta setmana per a un curiós cara a cara en pantalla partida en què van comentar els pressupostos i, concretament, les retallades pressupostàries que, entre altres coses, afectaran diversos programes d’ajudes alimentàries. Sobre aquest punt, el Colbert personatge va deixar anar: “A veure, tots sabem on acaba el menjar, oi? Doncs finançar això és llençar els diners literalment al vàter!”

Rachel Maddow: progressista i combativa des de la MSNBC

Un dels temes de la campanya electoral va ser la negativa de Trump de mostrar les seves declaracions de la renda, tal com han fet tots els presidents de les últimes dècades. La periodista de la MSNBC Rachel Maddow va aconseguir finalment un d’aquests documents, el del 2005, i va anunciar a so de bombo i plateret que el compartiria amb l’audiència. L’emissió va ser criticada en diversos fronts. Primer, perquè va passar-se els primers vint minuts del programa anticipant un document que, com Godot, no acabava mai d’arribar. I quan finalment el va mostrar, la informació que contenia no era especialment escandalosa. Malgrat això, el programa va obtenir unes audiències espectaculars: 4,1 milions d’espectadors, que van suposar el rècord històric per a aquesta periodista i el segon millor resultat per a qualsevol programa de la cadena. Per dissort seva, la decepció de la revelació ha comportat una ressaca: l’endemà l’audiència va baixar tant que fins i tot va quedar un 9% per sota que la de la setmana anterior.

Més enllà d’aquest episodi, Rachel Maddow ha sigut un corcó per a Trump i el seu equip, especialment a l’hora d’informar de les vinculacions del seu entorn amb Rússia. En un dels seus programes va acusar el president d’ajudar els jihadistes en comptes de liderar la lluita contra el seu terrorisme.

Alec Baldwin: l’altre Trump televisiu, amb la seva imitació mordaç

L’actor Alec Baldwin no s’ha unit al repartiment del Saturday night live, però des de fa uns mesos hi figura sovint, ja que és ell qui ha rebut l’encàrrec de ser l’imitador oficial de Trump. L’intèrpret ha deixat clar que la simpatia cap al seu model és nul·la: “La majoria de vegades hi ha alguna mena d’estima cap a la persona que encarnes. Jo no odio Trump, però de cap manera és algú a qui admiri en res, així que imitar-lo ha sigut més difícil”. L’antipatia, per cert, és mútua. Amb seva tirada a Twitter habitual, Trump deixava anar aquest missatge, després d’un dels debats de campanya: “He vist com el Saturday night live disparava contra mi. És hora de cancel·lar aquest xou avorrit i sense gràcia. El retrat d’Alec Baldwin és pèssim. Els mitjans volen alterar les eleccions”. L’espai paròdic solia observar una certa neutralitat política -tot i que els membres del càsting acostumen a tenir més tirada cap als demòcrates- però en els últims temps aquesta percepció ha canviat.

En tot cas, aquest enfrontament podria acabar aviat: l’actor ha expressat en algunes ocasions la voluntat de deixar de ser la versió paròdica del president Trump.

Bill Maher: el ‘hooligan’ més ben informat i més viperí contra Trump

Bill Maher presenta Real time a la HBO, un programa en què intercala la tertúlia política seriosa amb convidats de primera línia i segments de caràcter humorístic on deixa caure les seves observacions més punyents. De tots els còmics és el més combatiu, sense cap escrúpol a l’hora d’insultar obertament el magnat reconvertit en polític. En una aparició televisiva, el xòuman va oferir cinc milions de dòlars a Trump si demostrava legalment que no era fill -per part de pare- d’un orangutan. El repte era la resposta paròdica a la notícia segons la qual el milionari havia dit que dipositaria aquesta mateixa quantitat a una ONG que triés Barack Obama si feia públic el seu expedient acadèmic universitari.

“Adjunto una còpia del certificat de naixement de Donald Trump, que demostra que és el fill de Fred Trump i no d’un orangutan”, deia la carta que un advocat va fer arribar al programa. El còmic no va afluixar els diners i Trump es va querellar contra Maher tot i que, al cap de vuit setmanes, va retirar el cas sense aportar cap explicació. En els últims programes, Maher manté una secció destinada a buscar el pitjor membre del gabinet de Trump. Hi repassa els pitjors moments de cadascun del polítics del seu equip.

Jorge Ramos: catalitzador del malestar dels llatins amb el president

Quan Donald Trump va ofendre els mexicans suggerint que els que creuen la frontera cap als Estats Units són bàsicament violadors o traficants, la cadena Univisión va estripar el contracte que l’unia amb el concurs de Miss USA, de la productora del magnat. D’això en va derivar un període d’hostilitats entre el milionari i el canal que va tenir el periodista Jorge Ramos com a punta de llança. Després de criticar-lo en antena repetides vegades, li va demanar una entrevista. La venjança de Trump va consistir a fer públic a les xarxes el número de mòbil que figurava a la sol·licitud: el presentador va rebre nombroses increpacions i amenaces.

El moment més àlgid d’aquest estira-i-arronsa va ser quan, en una roda de premsa de la campanya electoral, Ramos no va poder acabar la seva pregunta i va ser escortat per agents de seguretat fora de la sala, després que Trump li negués el torn de paraula. El periodista explica també que va rebre a casa una carta signada per Trump en què li demanava si volia contribuir al finançament de la campanya, acompanyada d’un adhesiu de suport a la seva candidatura.

Ramos, per cert, encara no ha aconseguit la seva entrevista.

John Oliver: pirotècnia verbal i investigació per mostrar nu l’emperador

Britànic trasplantat a Nova York, John Oliver també va començar com a col·laborador de Jon Stewart i ha acabat, com Colbert, amb programa propi, en aquest cas a la HBO. El seu espai setmanal tracta irònicament temes d’actualitat, sempre en profunditat i, sovint, amb molta investigació al darrere. És un xou fonamentalment parlat -amb pocs recursos d’imatges- i basat en bona mesura en la pirotècnia verbal del seu presentador, que explota sovint el seu aspecte de setciències-de-la-classe. Oliver s’ha ficat molts cops amb Trump, però l’episodi més cèlebre va ser quan va dedicar els 22 minuts de programa a una diatriba contra l’aleshores candidat a president.

El punt àlgid va ser la campanya per fer que Trump recuperés la forma original del seu cognom -Drumpf, d’una sonoritat divertida en anglès- que la seva família va americanitzar quan va arribar als Estats Units. Aquest va ser el programa més vist de les tres temporades que havien emès fins aleshores. Des que és president, li fa un marcatge de prop i no deixa escapar ocasió per penjar-li algun qualificatiu humorístic, com ara: “Trump, la piga massa negra d’Amèrica”.