Salvar el tardofranquisme perquè es veien pits i cuixes
La maquinària mediàtica que treballa per la regressió política a Espanya té en marxa una campanya agressiva de rehabilitació de Franco. L’últim exemple és un article a El debate titulat "El franquisme terminal i l’Espanya alegre i de faldilla curta”. És una ressenya de l’últim llibre de Jorge Vilches, en què se subratlla la lectura segons la qual el franquisme tenia les seves cosetes, però hi havia una gran alegria per places i carrers, com demostra de manera inqüestionable i científica el fet que les dones ensenyessin cuixa. “Amb encert extraordinari s’aborda l’explosió del destape eròtic”, escriu amb un excés d’entusiasme el ressenyista, com si l’apogeu de la minifaldilla fos incompatible amb la repressió política. El nacionalcatolicisme més ranci potser va assumir que les sueques eren el mal inevitable per mantenir l’Espanya del sol i la paella, però que una majoria visqués tranquil·la i amb el 600 no vol dir que la minoria polititzada les continués passant magra.
Per això ofèn especialment algun passatge hardcore com: “La seva abstinència a l’hora de mobilitzar-se s’havia d’entendre com a prudent expectativa i aposta per les solucions temperades”. N'hi haurà que, en canvi, ho veuran a conseqüència de l’amabilitat dels grisos als carrers, sempre disposats a donar un cop de mà, o vint de porra. O de la narcotització d’un país gràcies, entre d’altres, a una televisió pública ferrenyament controlada o la censura de la premsa. Més la repressió lingüística, esclar. En qualsevol dictadura, la vida quotidiana s’obre pas i els humans busquem l’alegria. Que els quioscos del postfranquisme s’omplissin de pitram no deixa de ser un símptoma més de la misèria moral i fal·locèntrica que va deixar aquella època. Celebrar això busca reforçar allò de “doncs la gent vivia bé” i suposa validar el vell i infecte consell atribuït a Franco: faci com jo i no es posi en política.
