En la cultura contemporània s’està fent evident un retorn a la fascinació pel fet religiós i la seva iconografia. Rosalía i el seu disc Lux n'han sigut l’exemple més vistós i global. Però en els darrers anys hi ha hagut un auge d’expressions d’inspiració litúrgica i d'imatgeria espiritual en el món de la moda, la publicitat i la música. A vegades només amb pretensions estètiques i altres com un recurs emocional per apel·lar a la transcendència i a sentiments de devoció i èxtasi. El llenguatge sagrat en versió pop i kitsch està conquerint espais de laïcitat. Fins i tot ahir vam poder escoltar com un capellà beneïa el nou estudi de RAC1 i resaven un parenostre com si fos una emissora de l’Església.
Aquesta inèrcia contrasta amb una tendència oposada en el gènere documental, cada vegada més interessat a destapar les interioritats de comunitats religioses amb dinàmiques de control i abús. La plataforma HBO és una de les que més està insistint en aquest escrutini crític. Primer amb El minuto heroico, on s’esventrava l’Opus Dei; després amb Marcial Maciel. El lobo de Dios, que explicava les atrocitats de la congregació dels Legionaris de Crist. I ara, acabat d’estrenar, Sobrevivir al Paraíso. Más allá de los testigos de Jehová. Aquesta nova producció, de tres capítols, recull el testimoni d’antics integrants d’aquesta confessió que s’han unit per alertar de l’explotació laboral, les coaccions i el control que exerceixen sobre els seus membres. Com ha passat en ocasions anteriors, el documental no serà ben rebut per l’organització cristiana.
Fa molts anys, era habitual que els testimonis de Jehovà truquessin a la porta de casa per fer proselitisme i cantar les excel·lències d’un suposat paradís que acolliria els seus membres quan arribés la fi del món. Repartien una revista anomenada ¡Despertad! que, a la portada, representava rajos de sol que emergien d’entre els núvols, paisatges idíl·lics i comunitats humanes harmonioses. A Sobrevivir al paraíso descobrim què hi havia més enllà d’aquella tasca d’evangelització a domicili. La sèrie, senzilla però eficaç, s’estructura en tres capítols i juga, potser massa seriosament, amb aquesta estètica celestial. El primer episodi explica la fe, les jerarquies i la vida de la comunitat, per fer entendre el procés de captació i aïllament dels seus integrants. El segon mostra les dinàmiques de vigilància i coacció, els sistemes de finançament i els abusos. I l’últim explica les dificultats per desvincular-se de l’organització i la lluita davant la justícia.
Sobrevivir al paraíso atrapa gràcies a aquest arc narratiu que es construeix a partir del relat dels protagonistes i que va aprofundint, progressivament, en la part sòrdida i oculta dels testimonis de Jehovà. És com veure l’altra cara d’allò que sempre hem sentit anomenar. En un moment de fervor religiós, és bo tocar de peus a terra de tant en tant.
