“Hola. Soy Carles Porta. Gracias por acompañarnos”. El periodista comença així, amb el seu segell narratiu, la nova minisèrie que acaba d’estrenar a Movistar+. La caza del solitario són tres capítols que expliquen la recerca i captura d’un atracador que es va convertir en el delinqüent més buscat d’Espanya: trenta-sis atracaments en bancs d’Espanya, amb dos morts i diversos ferits al seu expedient, actuant amb absoluta impunitat durant catorze anys. Quan veieu les imatges de les càmeres de seguretat d’algun dels bancs que va atracar aquest personatge les recordareu dels informatius d’aquella època. Era un home que es disfressava amb una perruca i barba postissa per entrar a les sucursals armat amb un subfusell i que buidava el carregador amb facilitat.
La caza del solitario s’ajusta a la narrativa que ja hem vist a Crims, tant per subratllar l’autoria del director com a nivell visual, amb la singularitat que aquí, puntualment, sentim la veu de l’assassí, declarant-se anarquista i antisistema i atribuint-se l’eufemisme de ser un “expropiador de bancs”. Es mantenen els recursos de les recreacions i la utilització de la penombra per accentuar el misteri. Els protagonistes són els membres de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional que van participar en la investigació, i que es converteixen en el fil conductor de la història. Un aspecte divertit de les intervencions dels agents és l’ús del seu llenguatge administratiu encarcarat combinat amb l’argot més col·loquial: “Cuando se produce el atraco, nos involucramos, como se suele decir, on fire” o “Hay que tener en cuenta que, desde el atraco en Castejón, hay un Kit Kat en su vida delictiva, un paréntesis”.
Ara bé, el que resulta més còmic del plantejament és que la narrativa insisteix a projectar una imatge de professionalitat i audàcia en els cossos de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional quan, en realitat, el nivell d’eficàcia resulta més aviat precari. Un atracador que va perpetrar gairebé una quarantena de delictes greus, que va estar actuant durant catorze anys, a qui la Guàrdia Civil i la Policia Nacional buscaven per separat sense saber que perseguien la mateixa persona, de qui van descobrir la seva identitat perquè un exdelinqüent el va identificar a través de la televisió i els va avisar, a qui el tenien fitxat pels antecedents i que vivia instal·lat en un xalet de Las Rozas. Fins i tot expliquen amb orgull que un dels guàrdies civils va tenir la brillant idea de posar xinxetes en un mapa als llocs on havia actuat i unir els punts amb un cordill. “Y se nos liaba el hilo”, diuen. També expliquen que van parar a fer un cafè a l’autopista perquè se’ls tancaven els ulls conduint. El nou true crime de Carles Porta és més entretingut per aquest esforç de convertir en herois els cossos de seguretat que no pas pel misteri de l’atracador.
