Les bones males entrevistes de Joel Díaz al 'Zona Franca'

L'extraordinària habilitat del Zona Franca per acumular preguntes parlamentàries fa que el seu rol com a explorador dels límits eclipsi altres bondats que té el programa. Com, per exemple, la banda: Maria la Blanco, Joina Canyet, Leia Martínez i Glòria Maurel aconsegueixen transmetre l'energia de la música en directe com poques vegades he vist a TV3. Quin bon rotllo instantani, veure-les tocar. A més, les seves contribucions espontànies com a contrapunt jove i desacomplexadament feminista equilibren molt bé un late show poc paritari a la seva sala de màquines.

Però jo volia centrar l'article en les entrevistes de Joel Díaz. Segur que si les avaluéssim seguint un cànon ortodox no passarien el llistó. Són erràtiques, hi queden alguns fils penjats, es basen molt en allò que el convidat ja ha dit anteriorment en una altra banda, el presentador fa evident que les preguntes de la targeta no són seves, sinó dels guionistes... I, tanmateix, el Zona Franca ja acumula un bon grapat de converses saludablement refrescants. L'última, la de Laura Rosel. Però també la d'Eudald Carbonell, Quimi Portet, Marc Giró, Fonsi Loaiza o Juana Dolores. El programa també s'ha distingit per portar gent jove que triomfa a les xarxes i que no acabava de trobar el seu espai a TV3 per presentar-se.

El truc és que Díaz sap fer jugar a favor la dispersió pròpia del seu caràcter, de manera que potser sí que perd el fil, però pel camí l'entrevistat abaixa la guàrdia o queda descol·locat. I aleshores s'obre una escletxa per mostrar la persona rere el personatge. Les paraules de Rosel sobre el cas Gordillo, per exemple, o les de Xavier Graset parlant de les pressions polítiques potser no s'haurien produït sense l'habilitat del presentador d'introduir preguntes incòmodes enmig d'un context relaxat. I el fet d'opinar de manera oberta i sense filtres també és una tècnica múrria: pressiona l'interlocutor a expressar-se amb la mateixa franquesa i a abandonar la protecció del llenguatge buit rere el qual s'amaguen sovint les personalitats públiques.

En aquest sentit, el Zona Franca supera amb nota el que fa un dels programes en què s'inspira, La Resistencia, cèlebre perquè David Broncano arriba a la taula sense haver-se documentat gaire sobre el convidat. Joel Díaz també fa pensar en un altre bon mal entrevistador, Craig Ferguson. Conscient que la gràcia de l'entrevista està en la capacitat de crear un parell o tres de moments genuïns, començava cada conversa estripant les targetes amb les preguntes i tirant-les teatralment per darrere l'espatlla. En uns moments en què tot està sobrecodificat, l'espontaneïtat imperfecta desoxida. I el late show de TV3 està construint un bon arxiu d'entrevistes vives i vivaces: tant de bo no es perdi.