Xavi Bundó: “Jo de TV3 l'únic que he rebut són dos vetos o tres”

BarcelonaAllargo la mà per fer l'encaixada de rigor però em trobo amb la seva abraçada afable, tot i que és el primer cop que ens veiem. Aquesta capacitat de trencar les distàncies formals és, segurament, un dels ingredients que expliquen la connexió que ha aconseguit amb els oients, cosa que li permet conduir el magazín de cap de setmana més escoltat de la ràdio a Catalunya. No es prodiga gaire en entrevistes i diu que no dona titulars escandalosos, però em trobo amb un animal de ràdio molt arrelat a terra i ben conscient del seu lloc al món, en un món d'egos inflacionats.

Comencem amb la pregunta, i així ja ens la traiem de sobre: estàs preparat per assumir El món a RAC1 quan Jordi Basté faci un pas al costat?

— Això de demanar si estic preparat és pressuposar que el relleu seré jo, cosa que és avançar-se molt. El dia que es produeixi el relleu, per al qual crec i espero que trigarem molts anys, algú haurà de decidir el què i, llavors, ja ens hi trobarem.

Hi ha una segona pregunta, que és si hi estàs disposat.

— Em sembla més interessant, aquesta, perquè em caldria una conversa interior considerable i una conversa familiar encara més important. És una feina molt difícil i esgotadora. Jo he estat cinc anys amb el Basté, he vist el que era, i això que jo era un redactor més, que no dirigia res. Ara que sí que dirigeixo, imaginar-me allò cada dia de la setmana... Em sembla una feina que només poden fer superdotats, o que et costa la vida. M’ho hauria de rumiar molt bé.

Has parlat amb ell d’aquesta eventualitat?

— Hòstia, és que això és una cosa molt personal. I crec que el Jordi és un animal de ràdio tan bèstia que no hi ha ningú millor, enlloc, per fer-ho. El dia que ell es cansi, l'empresa decidirà el què, i potser ell també. Però anticipar una conversa sobre una eventual substitució em costa molt.

Ara em diràs que et ve de nou...!

— No et diré que no hi hagi algú que hagi fet comentaris. Ell mateix ho ha dit públicament alguna vegada. Però han sigut sempre converses molt informals.

T’incomoda que se’t vegi com l’hereu?

— Molt. T'ho dic de veritat. I depèn de qui ho diu, esclar. ¿Parlem d’algú de dins de la casa que ha de prendre una decisió en un moment determinat, es diu al sector o ho diu un oient que no sé què? Mai no saps si els comentaris són benintencionats o no, perquè a vegades més que una carícia cap a tu són una hòstia cap a l'altre. Algú té un odi cap a aquella persona i t'utilitza com a manera d’arribar a l'altre.

Ja, però al final lideres el segon programa més escoltat de la casa.

— Negaré la major. No és el segon programa de la casa. Soc una mica crític amb això dels EGM, perquè els cap de setmana, per com es mesura tot plegat, són un univers a part. Alguna vegada ha passat que un programa de cap de setmana n'ha superat un d'entre setmana, i he sentit que algú amb el seu ego deia “tenim més oients”. No, és que són peres i pomes. El que aguanta RAC1 ara mateix són totes les seves franges, però especialment els dos transatlàntics del matí i la tarda. El cap de setmana funciona molt bé i aguanta, però no som el segon programa ni voldria entrar en un rànquing.

En tot cas, quan ja fas un programa que supera el mig milió d'oients, quines altres opcions et queden si vols créixer?

— No sé ben bé si el futur ha de ser créixer cap a aquesta direcció i voler fer una cosa molt més gran. M'ho he de pensar molt bé tot, perquè veig el que es pateix fent aquest tipus de programes i el cost que té en termes personals, psicològics i familiars, perquè és molt intens. Has d'estar molt preparat. A més, jo mai he demanat una feina a ningú. No he anat a un despatx a dir “m'agradaria fer aquest programa”. No he trucat perquè em donin no sé què a la tele. Ara, entenc perfectament la pregunta, perquè porto onze temporades i estic més a prop del final que del principi. Això em sembla una evidència: no m'imagino arribar al 2036 i seguir fent el programa!

¿Hi ha una factura associada a treballar els caps de setmana que comença a pesar?

— Sí, esclar, però no per la feina en si, que m'agrada molt, ja que el programa de cap de setmana em dona molta llibertat. Parlo d’un cansament familiar. No m'agrada fer el ploricó, però tinc dues criatures, un nano de 9 anys i un de 5, i, com acostumo a dir, la vida es construeix els caps de setmana, i jo no he pogut construir aquesta vida amb ells. No he pogut anar-los a veure als partits de bàsquet o marxar un cap de setmana.

Què fas, de dilluns a divendres?

— Un desastre! Porto els nens al col·le i els dilluns i els dimarts els vaig a recollir i els faig el dinar a casa, però a partir de dimecres ja preparo el programa. Si no tenim coses a fer d'àmbit familiar, les estones de descans busco temps per llegir i per estar tranquil a casa, però no poden ser gaires hores seguides, tenint en compte que hi ha un tall al migdia per dinar junts. Surto ben poc. Sí que llegeixo molt i m'encanta el cinema, tot i que en miro molt menys del que voldria des que tinc criatures. Com és evident [s’assenyala el cos] no faig esport i no tinc un hobby d'aquests específics, com ara fer vela. Soc un tio avorrit!

No serà tant. Per què creus que guanyes, doncs?

— Primer, per inèrcia. Fa nou temporades que som els primers, i no és que el lideratge sigui difícil de perdre quan s'assoleix, però sí que conserva una inèrcia guanyadora. Hem connectat molt bé amb determinada gent. I suposo que ha funcionat una aposta que vaig fer perquè el programa no fos especial. És a dir, jo ja venia d’El món a RAC1, on existeix la informació però també l’entreteniment. I, per tant, la meva fórmula era aplicar els mateixos criteris que s'apliquen entre setmana.

“Una ràdio és, sobretot, una il·lusió. És un truc d'il·lusionista”. Són frases teves escrites fa cinc anys, quan RAC1 en feia vint.

— Sí, és un clixé, això de la màgia de la ràdio, però crec que hi ha molt de real. Hi ha un misteri, tot i que cada cop menys, perquè ara hi ha fotos i vídeos que mostren com es fa. És aquesta cosa del directe, de saber que estàs compartint el mateix espai físic i temporal entre els oients i els que creem la ràdio... Tot això li dona una cosa diferent. I saber que estàs jugant a un joc de risc: aquí poden passar coses. Pots equivocar-te, pot haver-hi algú que s'emprenyi, pot haver-hi algú que et faci riure, i no està tot previst. Hi ha risc, emoció. I l’il·lusionisme és fer veure el que no és. Al final la ràdio és una cosa bastant pobra: quatre parets i uns tios davant d'un micròfon o, a vegades, una sola persona. Però es crea un univers sencer, com la literatura, fent servir la imaginació de l'altre.

Un artista, doncs?

— Nosaltres som, en realitat, molt actors. No em compararé amb un actor, de veritat, però hi ha aquest punt de fer una mica de trampa, de jugar amb tu si ens deixes que juguem. I de fer papers diferents, també. El meu programa dura set hores, així que no soc el mateix Xavi Bundó a les set del matí que a les vuit, a les onze o a la una del migdia: jugo rols diferents tota l'estona.

Ets dels pocs radiofonistes del teu nivell que no fan televisió. No t'agrada?

— La tele em genera molta incomoditat, perquè és un lloc difícil de controlar. Fent ràdio estic molt acostumat a dominar tota la situació, mentre que a la televisió sempre hi ha algú que et diu el que has de fer, i això em sembla una cosa difícil. A banda del llenguatge: és com alguna vegada que algú m'ha preguntat si aniria a Madrid a fer ràdio. I penso que aleshores no sabria a qui em dirigeixo. Em semblaria molt presumptuós pensar que estic preparat, perquè no ho he fet mai. Dit això, si mai topés amb un projecte interessant l’estudiaria, esclar.

¿TV3 no t’ha sondejat mai?

— No, no. TV3 no m'ha sondejat mai ni crec que ho tinguin previst, donades les circumstàncies actuals. Jo de TV3 l'únic que he rebut han estat dos vetos. O tres, ja no me'n recordo. Em van cridar en diverses ocasions per a algun dels seus programes, com per exemple el FAQS, i vaig detectar que hi havia un cert nerviosisme quan se'm convidava. Un dia em van acabar trucant poca estona abans d’anar-hi per dir-me que millor que no hi anés, perquè hi havia hagut moltes trucades i molta tensió ambiental i no sé què. No sé si ha canviat la cosa, si aquells nervis han passat o no, però sospito que no soc el candidat número u a fer cap tipus de programa a TV3, ni ningú està pensant dins de TV3 que jo podria fer-hi alguna cosa. A més, tinc la impressió des de fa molt de temps que hi ha un mur gegantí que implica que qualsevol cosa que vingui de RAC1 no és benvinguda a TV3.

Però abans això no era així. És més, durant un temps hi havia la percepció exactament contrària, amb programes del Basté, els Òscars... A Catalunya Ràdio es queixaven que a estones semblava que RAC1 fos l’emissora de TV3, i no ells.

— Sí, és veritat. Jo també ho he sentit. Però s'ha de diferenciar entre el corporativisme d'una empresa i el que fas per aconseguir el millor per a la teva empresa. Si prioritzes que hi hagi sinergies i que els mateixos que fan la ràdio també facin la tele, això és una cosa. Però una altra de diferent és que creguis que, com que hi ha una altra ràdio que a vegades té més oients que la teva, potser hi ha persones d’allà que són vàlides per fer determinats continguts, però llavors el cor no et mou a oferir-los alguna cosa. Perquè, a més, són comunicadors del teu país. Pensar en aquests termes ens fa molt petitons, en general. Potser TV3 va considerar en aquell moment que li sumava tenir els Òscars, tenir el Basté, tenir el Clapés... En general, RAC1 parla molt de TV3 i, en general, en parla bé.

¿RAC1 és massa dependent d’uns pocs noms concrets?

— Esclar que és dependent. Hi ha una dependència del Basté, del Clapés, dels Òscars, del Giró, del Pou... I és normal, perquè, des del meu punt de vista, són els millors. Quan al teu equip hi ha Xavi, Iniesta, Messi, Valdés, Piqué, Puyol... Si se te'n van tots, se't desfà l'equip. Però això és una bona situació, perquè vol dir que estem en el millor dels escenaris. A partir d'aquí el repte és, si algun dia algun d'aquests desapareix, que hi hagi una bona substitució. I, més enllà del Clapés i del Basté, que són clarament fitxatges estrella que venen d'una altra emissora, si mires la graella està feta amb gent creada dins de la casa: el Pou, els Òscars, jo mateix, la Vallhonesta, el Xavi Puig, el Marc Giró...

Pensava més aviat en una cosa que em va dir Eugeni Sallent, quan era el director de l’emissora, fa més de vint anys. Admetia que tenia molt ben pagades les estrelles però no tan ben pagada la tropa, i que això donava una certa fragilitat al projecte.

— Els directors de programa són molt bons, però els que treballen a la base també, no s’agafa pas el primer que passa. Dit això, evidentment no és l'emissora que paga més bé els seus treballadors, però és que només n’hi ha una que paga molt bé, que és Catalunya Ràdio. En general, els mitjans de comunicació no estan ben pagats. A partir d’aquí, jo també soc partidari que els meus companys tinguin un sou molt més d'acord amb la seva feina, però també és veritat que la situació econòmica dels mitjans de comunicació no és la de fa trenta anys.

I com anem de paritat? A la ràdio hi ha majoria aclaparadora de presentadors homes. I entre els col·laboradors del Via lliure també són majoria.

— La paritat l'hem lluitat, i la seguim lluitant. Jo, per exemple, vaig tenir un conflicte amb l'últim informe del col·lectiu On són les dones?, perquè crec que estava equivocat, i així els hi vaig dir. El van rectificar, però no tot el que penso que s'havia de rectificar. A les tertúlies, nosaltres tenim paritat, ni que sigui en un 60%-40%. Algun cap de setmana pot ser que efectivament hi hagi més d’un 60% d’homes, però a vegades també superem el 40% de dones. Intentem equilibrar-ho. Pel que fa a col·laboradors, també hi ha més homes, i sempre intentem treballar per afegir-hi dones. No és fàcil, perquè el procés sempre és lent, però crec que tots hem fet una evolució. I jo també. El meu equip és molt femení, i també estem tot el dia debatent sobre aquestes coses. Sempre he estat molt femení.

En quin sentit?

— Jo porto onze anys, i mai hi ha hagut un moment en què hi hagi hagut més homes que dones a l'equip. De fet, moltes vegades he treballat jo sol amb dones, i això també m'ajuda molt. Pel que fa a la ràdio, és una evidència que hi ha més homes que dones, molt més homes dirigint programes, i és una cosa en què segur que hem de treballar. El que passa és que jo no puc parlar per la direcció de la casa, jo parlo només per mi i faig el que puc.

Fem una mica de trajectòria. Chus Suárez, contigo empezó todo.

— Ha, ha, ha! Pobra, està farta de mi, perquè cada cop que em pregunten pels orígens parlo d'ella! La Chus Suárez era la meva professora de castellà a l'Escola Sant Nicolau, al batxillerat. I és la persona a la qual, en una conversa que recordo com si fos ara, a la sortida del pati de l'escola, li vaig explicar que volia estudiar comunicació audiovisual i que m’agradava la ràdio. Jo soc de Sabadell, que té una ràdio molt potent, però ja sabia que no hi podia entrar amb disset anys perquè, tot i ser petita, era una emissora professional. I ella em va dir: “Home, el meu cunyat és director d’una ràdio, la de Matadepera”. I hi vaig anar amb el meu amic, l’Albert Castellví, a fer un programa que es deia... El primer toc!

Ehem, un nom molt original!

— [Riu]. En aquell moment jo no sabia que existia RAC1, feia dos anys que funcionava i potser tenien 5.000 oients! Doncs això, vam anar allà, vam fer un primer programa i sí, contigo empezó todo, així que s’ha de ser agraït, que últimament això no es porta.

Vas passar per Catalunya Ràdio, dos estius. Vas ser a La finestra indiscreta i a El matí de Catalunya Ràdio, amb Pere Mas. Però no vas seguir.

— Jo hauria volgut continuar, sí. Vam fer molt bona relació amb molta gent d'allà, i és allà que vaig conèixer la meva dona. Esclar que volia continuar a Catalunya Ràdio, líder en aquell moment, amb Toni Bassas dirigint al matí i gent com el Puyal o el Gorina. Allò era increïble. Però només em van oferir coses molt petitones, com ara fer col·laboracions als programes dels festius intersetmanals, tres o quatre cops l’any. I, llavors, a través de la Laura Rosel, em va arribar una oferta de RAC1. En aquell moment, de fet, hi va haver dues ofertes millors que les de Catalunya Ràdio: una estava més ben pagada, a la COM, i l'altra tenia possibilitats de creixement. I em vaig quedar amb la de possibilitats de creixement.

Bé, ha arribat el moment que la gent sàpiga la llegenda que hi ha sobre aquest moment de deixar la pública.

— [Riu] Em preguntaràs això, de debò?

I tant. Un cap li va demanar a Pere Mas que li digués quin dels redactors d’estiu havia funcionat millor, per quedar-se’l. Ell va dir el teu nom, però el directiu en qüestió el devia apuntar malament, perquè es van acabar quedant algú altre que tenia un nom similar al teu.

— No sé fins a quin punt és veritat. El Pere sempre m'ho diu, i no sé fins a quin punt ell té cent per cent contrastat que fos així. Però em sembla molt divertit pensar que es van equivocar de nom. Jo ho vaig passar malament, aquell moment, perquè havia anat molt bé amb el Pere.

Amb Ricard Ustrell teniu una mica vides paral·leles. Comenceu tots dos a Matadepera Ràdio, salteu a Ràdio Sabadell, feu magazins de cap de setmana, heu estat pares relativament joves, i fins i tot heu fet el pregó a dues veus a Sabadell. I una altra llegenda: una vegada a un dels dos li concedien un premi Ràdio Associació però, després d’unes trucades, va acabar sent per als dos, ex aequo.

— Hòstia, aquesta no la conec. Sí que ens van donar un premi ex-aequo, però ara no sé si això vol dir que ell diu que l'hi van donar a ell i llavors m'hi van afegir a mi.

En tot cas, quina relació hi tens? Rivals, companys...

— Va ser una de les rivalitats més fortes els caps de setmana, amb ell, durant tres temporades. Ell és... A veure, jo li admiro moltes coses, perquè té una ambició molt gran i una competitivitat altíssima. Va fer moltíssimes coses els cap de setmana i, per tant, era molt difícil de competir-hi. Crec que de tres temporades dues les vam guanyar nosaltres, però els EGM, durant molt de temps, eren ben bé tirar la moneda en l'aire. I un estrès absolut. I ell, sabent com és, també ho devia viure així.

Amb Roger Escapa és més tranquil·la?

— Bé, és diferent. També passa que aleshores jo debutava i ell també, i teníem tots dos l'energia aquesta de l'inici. Amb l’Escapa jo venia ja amb una trajectòria de quatre temporades abans i una audiència una miqueta més feta, però igualment és un rival supercompetitiu.

Tens 40 anys clavats, i això et situa al mig de la teva carrera professional. Et sents jove o gran?

— No, jo soc una persona gran. Jo soc una persona gran des de sempre. Soc una persona prudent i, per tant, aquesta efervescència juvenil crec que no l'he tingut mai. Amb 40 anys ja semblo una persona de 50, amb els cabells blancs que tinc! Em sento molt més vell que jove, claríssimament, en tots els aspectes de la vida. I m'he identificat molt més sempre amb gent més gran que jo. Quan m'asseuen en una taula, tendeixo a voler conèixer els que són més grans que jo. De fet, la meva dona té vuit anys més, i sempre m'he sentit més còmode amb gent més gran que amb gent més jove.