06/07/2022

Watergate, mig segle d'un mite amb llums i ombres (1)

2 min

Es compleixen 50 anys del Watergate, considerat en la cultura popular com un dels moments culminants del periodisme: la demostració que amb el poder de la informació es podia defenestrar políticament fins i tot un president dels Estats Units. Recordem els títols de crèdit inicials de la pel·lícula Tots els homes del president, que es presenta com una crònica d'aquells esdeveniments. El director Alan J. Pakula mostrava el furiós repicar d'una màquina d'escriure contra el paper. El so, en realitat, era el d'unes bales, per transmetre a l'espectador que les paraules eren l'arma més poderosa.

El president Richard Nixon.

La realitat és que la premsa va jugar un paper relativament discret en el curs dels esdeveniments que van portar a la dimissió de Richard Nixon. Les comissions del Senat o les investigacions de l'FBI van ser les veritables catalitzadores del seu acorralament, en un procés que va durar més de dos anys. No és que no es fes bona feina periodística, ni de bon tros. Carl Bernstein i Bob Woodward han demostrat al llarg dels anys ser uns reporters de primeríssima línia. Però el film va provocar un procés de mitificació que cal analitzar críticament. De fet, el llegendari director del Washington Post de l'època, Ben Bradlee, era conscient d'aquesta distorsió. En una entrevista inèdita del 1990, descoberta el 2012, declarava: "El Watergate ha assolit una prominència a la història i a la meva vida que realment no mereix. Vull dir que el crim en si no era cap cosa. Si no hagués sigut per la dimissió de Nixon, seria tot just una nota a peu de pàgina a la història". En els pròxims articles examinaré algunes de les exageracions, distorsions o dubtes que han anat sorgint entorn d'aquest tòtem que s'invoca sovint per reivindicar la importància de la premsa. Però justament perquè és important s'han d'anar esmenant els relats que no resulten prou curosos.