23/03/2022

El 25% de castellà i els prejudicis

2 min

La justícia ha de jutjar però mai prejutjar, que és exactament allò que han fet el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (que va sentenciar sobre l'obligatorietat que un 25% de l'ensenyament s'impartís en castellà ) i el Tribunal Suprem (que va corroborar la sentència del TSJC) en la qüestió de la llengua a l'ensenyament públic de Catalunya. Tots dos tribunals parteixen d'un seguit de prejudicis: el castellà (o l'espanyol, com alguns prefereixen dir-ne) es troba en retrocés a les comunitats on és cooficial amb una altra llengua, en especial a Catalunya; les famílies que volen que els seus fills estudiïn en castellà pateixen una discriminació; el castellà és la llengua de tots enfront del català, o del gallec o de l'euskera, que són les llengües dels nacionalismes respectius; un 25% de castellà no fa cap mal a l'ensenyament de la llengua catalana.

Tot plegat són falsedats, tergiversacions o inexactituds promogudes per un discurs que no és jurídic ni sociolingüístic, sinó estrictament polític, i de la pitjor casta de la política, que és el del nacionalisme espanyol d'estat (que es filtra al carrer per convertir-se en nacionalisme banal, o nacionalisme de barra de bar o de sobretaula, o cunyadisme, com en vulgueu dir). Tot plegat acaba generant un estat d'ànim, una opinió pública i una opinió publicada que tendeixen a presentar el català com una imposició capriciosa dels nacionalistes (que sempre són els altres), en detriment de l'ensenyament de la llengua comuna. Un egoisme irracional i recalcitrant d'uns exaltats que necessiten remarcar, al preu que sigui, les diferències que els donen accés al poder i a un seguit de privilegis. La llengua catalana acaba convertint-se, d'acord amb aquesta lògica, en una cosa odiosa, un instrument de segregació que no s'ha dubtat a qualificar d'apartheid lingüístic. No cal fer el llistat de totes les desgràcies atribuïdes pel nacionalisme espanyol a la immersió lingüística i a l'ensenyament de i en català: des de ser la causa del fracàs i l'abandonament escolars fins a les tortures que suposadament han patit els infants.

L'únic que han fet, doncs, primer el TSJC i després el Suprem, ha estat donar un motlle jurídic a tot aquest arsenal retòric, dins el qual es dilueix la frontera entre el prejudici i la difamació. La idea de fons és que estudiar en català ha de ser necessàriament una imposició, mentre que l'estudi del castellà és un fet natural que es produeix de forma espontània i fluida, gairebé com la respiració mateixa. El Govern, amb el conseller controvertit del moment al capdavant –Cambray–, engipona un decret per mirar d'esquivar l'aplicació de la sentència , i Òmnium es mobilitza per apuntalar el suport social al model d'immersió lingüística. Cal que ho facin i tant de bo tots dos se'n surtin tan bé com sigui possible, però allò que no canviaran ni les institucions ni la societat civil són uns prejudicis sòlidament implantats dins una determinada ideologia, i que tornaran a expressar-se cada vegada amb més bel·ligerància.

Sebastià Alzamora és escriptor