5/7: El llast

En política hi ha dues maneres de relacionar-te amb l’altre. I sobretot amb qui, sense pensar coses incompatibles, no pensa exactament igual que tu. Una és considerar-lo un actiu polític que es pot sumar. L’altra és considerar-lo un llast molest, que convé restar. Això porta a dues maneres de fer política: la que s’orienta per la suma i la que s’orienta per la resta. Els moviments que aspiren a majories socials àmplies tendeixen a sumar. Per contra, les organitzacions especialitzades en la puresa i en els “pocs i bons” celebren cada expulsió o cada escissió, perquè creuen o diuen que amb això han deixat anar llast, s’han tret de damunt el pes mort que els impedia enlairar-se. Rarament l’amputació ha servit per créixer. Rarament les operacions que comencen restant acaben de sobte sumant. Sobretot si creus que la política democràtica té per objectiu articular majories (heterogènies, però unides per grans objectius compartits) i no creus, a la manera leninista, que la millor eina política és el petit grup compacte i homogeni a l’assalt del poder. Quan algú, en qualsevol moviment, celebra una exclusió com una forma de “descarregar llast” -és a dir, quan s’apunta a la política de restar-, potser s’acosta a la puresa, però s’allunya de la majoria.