Altres cares del 9-N
1. EL REREFONS SOBIRANISTA. El segon 9-N ha sigut una jornada històrica que de tan previsible no ha canviat res, llevat que en els pròxims dies no hi hagi algun derrapatge. El Parlament català ha aprovat l’anunci de desconnexió d’Espanya però segueix incapaç d’investir un president. Mas ja s’ha preocupat de deixar clar que en funcions no atendrà cap de les urgències que la declaració proclama. El Constitucional suspendrà el pronunciament. El govern espanyol difícilment tindrà l’oportunitat de fer intervenir els jutges, almenys fins que Catalunya tingui nou govern. I podria ser a la primavera.
Com se salva la contradicció entre voler sortir d’Espanya i no tenir un govern per fer-ho, ni tan sols un líder que encapçali el procés? En el fons, la declaració de dilluns sembla més destinada a incorporar-se a la llista de documents referencials del sobiranisme que no pas a passar a la història com una via directa a la independència, quan ja quasi tothom accepta que l’estat propi encara queda lluny. De fet, aquest inici de legislatura, carregat de contradiccions, el que realment inaugura és una etapa de reconstrucció del sistema de partits català. En aquesta lògica hi són tots els actors, començant pel president Artur Mas i la seva resistència a fer un pas enrere, malgrat haver de passar per les successives humiliacions que li ha preparat la CUP.
Tothom diu que no vol repetir eleccions, però tothom pensa ja en elles: l’equilibri de forces en el camp sobiranista està en joc. I Esquerra Republicana en aquest moment juga amb avantatge. Abans del 27-S va cometre dos errors: no voler ajornar les eleccions a després de les generals i acceptar la llista única. Aquesta renúncia li dóna ara autoritat. I l’està aprofitant. Mentre Artur Mas i la CUP se la juguen, Esquerra, amb la reputació que sempre que ha calgut s’ha sacrificat per l’objectiu comú, s’ho mira amb la distància del que sap que si algú pren mal seran els altres. Si Mas no és investit serà culpa de la CUP. Si Mas és reelegit, Esquerra es cobrarà els seus bons oficis. I si Mas se’n va a casa, ell serà el principal responsable de la seva caiguda. Esquerra no és culpable ni de la història de Convergència, ni de la bomba d’explosions retardades que és el pujolisme, ni tan sols del fet que Artur Mas no hagi aconseguit mai liderar el procés. Mentre els altres es barallen Esquerra va teixint relacions i ampliant la seva base de relació i influència. Amb noves eleccions o sense és la seva oportunitat per aconseguir l’hegemonia del sobiranisme. I aquesta és la soterrada batalla política del moment a Catalunya, mentre el procés s’emporta tot el soroll i Madrid es posa nerviós.
2. LA DEBILITAT MARIANISTA. Suspendre, inhabilitar, destituir, sancionar, cop d’estat, insurrecció: aquestes són algunes de les paraules que hem sentit aquests dies. No és el llenguatge propi d’una crisi política en un país democràtic. Com em deia un empresari que va i ve de Madrid, hi ha més nervis allà que aquí, com si les elits espanyoles es creguessin més el procés independentista que nosaltres. Tenia raó el president Artur Mas quan al discurs d’investidura va parlar de la prepotència, de la miopia política i de l’orgull imperials dels dirigents polítics espanyols. El sol fet que algú vulgui marxar d’Espanya els fereix profundament; per a ells, forma part de l’impensable. Estem, a més, en campanya electoral, i les sobreactuacions estan a l’ordre del dia. Mariano Rajoy vol demostrar que no és un pixa freda com creuen a la FAES. “No em tremolarà el pols”, diu. I afegeix: actuaré “només amb la llei, però amb tota la llei”. “Només amb la llei”: ¿és que en algun moment havia pensat actuar fora de la llei? “Amb tota la llei”: ¿és que a vegades només té en compte una part de la llei? Sigui com sigui, que s’hagi hagut d’arribar a desplegar l’arsenal de les amenaces per afrontar un problema polític plantejat en termes pacífics i democràtics, vist des d’Europa, només pot dur a una pregunta: com s’ha pogut arribar fins aquí? O, si voleu dir-ho d’una altra manera: com ho poden haver fet tan malament? La imatge dels poders espanyols no surt gens ben parada d’aquest episodi.
