Mentre la premsa espanyola i catalana encara anava cantant lloances de Hillary Clinton, l’altre aspirant a candidat presidencial del partit demòcrata, el senador Bernie Sanders, ha irromput amb força a les primàries americanes. A corre-cuita, ara tothom espera comprendre qui i què és Bernie Sanders. Tot i la seva edat -74 anys- i la seva trajectòria com a polític independent de l’òrbita més progressista dels demòcrates, Sanders representa molt més que un somriure, un carisma, o un tret diferencial ètnic o de gènere. En realitat, Sanders no té cap mena d’encant especial, ben al contrari. Sanders, però, representa el somni socialdemòcrata i l’ascens del socialisme americà.

Sanders, en si, no és socialista, malgrat que se’n reivindiqui. Als Estats Units existeix una forta pulsió antiestatista. Sanders juga a la contra d’aquesta pulsió. Pot i té prou suport popular per fer-ho. El seu ideari polític defensa la presència de l’estat (federal) i l’expansió dels serveis que presta, fins al punt d’afirmar que les biblioteques públiques són socialisme. Alhora, Sanders denuncia les desigualtats i la “classe capitalista”. És un ideari desacomplexat. Sanders s’encara a les pors americanes i el predomini neoliberal i conservador en la mentalitat del país. I en aquest xoc frontal, no dubta a assumir l’adjectiu més pejoratiu en la política americana, i en fa gala: Sanders socialista. La realitat, això no obstant, és que Sanders no ofereix altra cosa que una socialdemocràcia i un estat del benestar de factura europea. Això no és socialisme, és el vell somni de bastir la no nata socialdemocràcia americana, i emular l’Europa que un cop va ser socialdemòcrata.

Per bé que Sanders no sigui socialista, darrere seu hi ha socialistes: els millennial marxists.

Aviat farà dos anys que publicava a l’ARA  el meu article sobre la generació dels millennials -la meva generació- i el seu gir a l’esquerra, especialment amb la redescoberta del marxisme i l’encant del socialisme. A tall d’exemple, el suport que Sanders ha rebut dels joves electors d’Iowa de menys de 30 anys supera el 80% -i frega el 60% entre les persones d’entre 30 i 45 anys-. No està malament per a un vell senador jueu. Com explica el politòleg Corey Robin recentment, no es tracta que els millennials hagin trencat el tabú conservador contra els rojos en general o que sentin nostàlgia dels seus avis, és que existeixen raons de classe que expliquen aquest gir a l’esquerra. Les causes van més enllà del progressisme demòcrata i la mateixa socialdemocràcia de Sanders: els millennials americans són majoritàriament no blancs, pobres, endeutats i amb poques perspectives laborals -l’atur juvenil es manté alt per als estàndards americans-. És el capitalisme neoliberal descarnat de la gran recessió del 2008. És també el fracàs d’Obama i la seva administració d’antipolítica de màrqueting. Fins i tot un comentarista polític com el neoliberal Damon Linker  ha de reconèixer el sorprenent suport que rep Sanders, per després aplicar amb dades la preceptiva dosi d’objectivitat liberal, i defensar que Sanders és un candidat implausible.

És possible que Sanders no surti guanyador de les primàries. És possible que Clinton sigui la candidata demòcrata. Fins i tot és possible que Clinton guanyi les eleccions presidencials dels Estats Units. En qualsevol cas, la seva victòria serà ja una victòria pírrica. Sanders ha encarnat el renaixement desacomplexat de l’esquerra americana. I aquest renaixement s’ha fet a partir del terme -i parcialment de l’ideari- més odiat i estigmatitzat als Estats Units: el socialisme. Els millennial marxists han acabat liderant intel·lectualment i políticament aquest ressorgiment. Després d’Occupy Wall Street de 2011, la llavor estava preparada per germinar. El socialisme marxista va prendre avantatge i ja és a l’avantguarda del radicalisme polític americà. L’anarquisme va tenir la seva oportunitat i la va perdre, incapaç de bastir un moviment organitzat.

El socialisme americà que ve no és socialdemocràcia -si bé en participa-, no és eurocomunisme, no és Iniciativa, no és Podem. Tampoc és la CUP. És un socialisme encara en construcció, que es vindica democràtic i revolucionari alhora. La revista Jacobin n’és la bandera més representativa. Dels seus grups de lectura arreu dels Estats Units n’està naixent la futura organització socialista de masses. Parasitarà el partit demòcrata, però anirà molt més enllà dels demòcrates. Estem parlant encara d’una escala d’actuació molt reduïda, minoritària. Era un procés en marxa que Sanders ha accelerat i visibilitzat a bastament. D’alguna manera, els Estats Units participen d’aquest ascens a l’esquerra que viu Occident. I ho fa de la manera més clara i nítida possible, sense eufemismes. Els millennials de Sanders volen socialisme.