Cap a una nova virilitat
Toca —és urgent, diria jo— parlar del gènere masculí i dels models que s’ofereixen als nens perquè aprenguin a ser homes. Models que, per començar, veuen gairebé sempre a casa, observant el que fan els seus pares, germans o parents diversos. I com que aprenem, sobretot, per imitació, són aquests comportaments els que es transmetran al futur, a les noves generacions, i que configuraran el concepte de “ser un home”. Un concepte en transformació, com el de “ser una dona”, però més endarrerit en el seu procés de canvi, cosa que crea un munt de desajustos, tant individuals com, sobretot, en les parelles.
Virilitat o masculinitat? Els estudis recents que se n’ocupen parlen sobretot de virilitat, el conjunt d’actituds del vir romà, d’on deriva també la paraula virtut. El vir és l’exemple de l’individu fort, model d’altruisme, disposat a assumir qualsevol sacrifici en defensa de la seva família i la seva comunitat. Aquesta fortalesa, alhora física i mental, el converteix en un ésser superior, modèlic, perquè assumeix el que cal en cada moment pel bé dels seus, més enllà del desig o de la conveniència pròpies.
En el passat, la virtut requerida ha estat sovint la capacitat de sacrifici fins a la mort, en societats tan pobres que obligaven a la lluita per la vida si es volia la supervivència del propi grup. Això ha donat un estereotip viril guerrer, despietat, absent de la llar, mancat de por i de tendresa. Capaç de matar i morir, no d’estimar i tenir cura, que no eren considerades virtuts, sinó coses de dones.
Els temps canvien i la virilitat ha de canviar. La vida segueix sent dura, però sobretot perquè els vir creuen que han de seguir lluitant entre ells i pel poder. Ja no cal, amics, tranquil·litzeu-vos; tothom hi guanyarà, i especialment vosaltres, quan practiqueu altres tipus de virtut. Hi ha facetes molt atractives del viure que podeu descobrir i que us agradaran. Per exemple, exercir un altre tipus de paternitat, una paternitat propera, cuidadora, amorosa. Podria esmentar una dotzena de raons per demostrar-ne la conveniència: les dones treballem fora de casa, això ha creat un forat de dedicació a la vida privada, la família i la llar, on les relacions han tendit a empobrir-se; anem atabalades, compartim la feina de fora, és just compartir la domèstica; no és just que només les dones demanin baixes maternals, això ens perjudica en el mercat de treball, en la carrera professional. I un llarg etcètera.
Però no parlaré només de les raons de les dones per esperar compartir en igualtat amb els homes la criança, la vida domèstica, l’atenció als que estimem. Em semblen fins i tot més importants les raons internes al mateix model de gènere masculí per parlar de la necessitat d’un canvi. Potser és un secret ben guardat sobretot entre homes, però des de fa uns anys n’hi ha que ja practiquen una nova paternitat, i que demanen, per exemple, excedències per tenir cura dels seus nadons. Encara són massa pocs: 192 a Catalunya l’any 2014, enfront de 4.000 dones! Una llàstima. Conec alguns homes que han demanat aquest permís i m’han dit: “El millor que m’ha passat ha estat ocupar-me de la meva criatura”. Crea un vincle diferent, com el que estableix la mare, que no tot passa per les hormones.
Som, en gran part, les nostres emocions, potser el motor més potent per viure, i les que es viuen amb una criatura són d’una intensitat diferent a qualsevol altra. Simplement, els homes n’han estat exclosos, perquè no tocava, era cosa de dones. Quan la continuïtat de la humanitat és, òbviament, cosa d’homes i de dones alhora, tothom està biològicament i emocionalment dotat per participar-hi; si no és, esclar, que ho considera una funció inferior, incompatible amb la virtut de ser mascle. Ara que el pal major de la virilitat moderna —portar el pa a casa— trontolla per tot arreu, els homes necessiten caminar sobre dos peus: la vida pública i la privada, com hem aconseguit fer les dones. Els cal saber que encara que guanyin poc són insubstituïbles a casa seva, per als seus fills i filles, per a la seva família; saber que ocupar-se d’una vida nova dóna tant de sentit a la pròpia que gairebé ja no cal buscar més enllà.
I cal que sàpiguen també que el camí de la igualtat entre homes i dones —que és el camí de més entesa i estabilitat de les parelles— passa forçosament, com s’ha demostrat en països que ens han precedit en els canvis, per més implicació i responsabilitat dels homes en la criança, i concretament per compartir la primera etapa de la vida dels nadons, acollint-se als permisos de paternitat igualitaris.
Una experiència única i meravellosa, segons el parer dels que han tingut la sort de viure-la.
