L’EDITORIAL

Catalunya és racista?

A Catalunya perviu un racisme latent, més o menys inconscient, que aflora massa cops. I hi ha poques veus públiques que el denunciïn

Dimecres farà 50 anys de l’assassinat de Martin Luther King, un aniversari que avui ens dona peu a l’ARA per recordar la seva cabdal figura i preguntar-nos si a la Catalunya del segle XXI encara hi ha racisme. King, mort violentament als 39 anys, va aconseguir fer un pas de gegant en la lluita contra la discriminació racial i pels drets civils, i també a favor del pacifisme i de denúncia de la pobresa. Ho va fer, a més, des de la no-violència, seguint l’exemple de Gandhi. King va deixar una fructífera llavor plantada, però el seu somni resta inacabat, tant al seu país, els Estats Units, com a la resta del món. També a casa nostra. I resta inacabat tant pel que fa a la denúncia central del racisme -el motor de la seva lluita- com al pacifisme i les desigualtats: no en va moltes vegades el racisme va estretament lligat al classisme i el supremacisme, és a dir, al rebuig de col·lectius que sovint, des de prejudicis massa arrelats, s’associen amb la pobresa i sobre els quals es projecten les pròpies pors econòmiques o culturals, religioses o identitàries.

Catalunya, doncs, és racista? Aparentment no tenim, a diferència del que passa en altres parts d’Europa, una dreta xenòfoba. Aquest perill de moment, i per raons diverses, s’ha foragitat de la vida política. Fenòmens com Plataforma per Catalunya afortunadament no han arrelat. Però una cosa és l’expressió política del racisme i una altra la seva penetració social. I contra aquesta última no estem vacunats.

Al llarg del segle XX, Catalunya ha rebut moltes onades migratòries. Primer de diferents regions espanyoles -la diferència se centrava sobretot en la llengua- i en les últimes dècades d’arreu del planeta: principalment d’Amèrica Llatina, de l’Àfrica i d’Àsia. Aquestes últimes arribades massives de persones que han vingut a guanyar-se la vida fugint de la misèria o la guerra han obligat la societat catalana a conviure amb mentalitats, cultures, llengües i religions diverses. I en la majoria de casos amb tons de pell diferents del blanc europeu. El perill del racisme, doncs, s’ha fet més patent. No ha sigut fàcil, aquest procés d’incorporació, entre altres coses per la manca de capacitat política de gestionar el fenomen des de Catalunya. En tot cas, no hi ha hagut un rebuig frontal ni esclats de violència com els que s’han donat, per exemple, a les banlieues franceses. Però hi ha hagut, i continua havent-hi, com expliquen els testimonis que recollim avui al diari, un racisme subtil, o no tan subtil. Tenir la pell negra o més fosca de l’habitual entre la població nadiua és un handicap si vols viure amb normalitat a la Catalunya del 2018. Ho és quan surts de festa, quan busques feina i en massa situacions de la vida quotidiana. A vegades només són mirades que et fan sentir incòmode, a vegades són autèntiques discriminacions. El cas és que a Catalunya perviu un racisme latent, més o menys inconscient, que aflora massa cops. I hi ha poques veus públiques que el denunciïn. Sí: ni aquí ni al seu país ni enlloc, el somni de Martin Luther King s’ha fet real del tot.