Conversa amb l’escriptora Carmen Martín Gaite (1974)

D’una conversa de Robert Saladrigas (Barcelona, 1940 - 2018) amb Carmen Martín Gaite (Salamanca, 1925 - Madrid, 2000), seguint una fórmula d’entrevista el·líptica que aquell novel·lista, crític literari i assessor editorial anomenava “monòleg” i publicava Destino (29-VI-1974). Traducció pròpia. Avui és el centenari del naixement de Martín Gaite, escriptora que el 1957 va guanyar el Premi Nadal amb Entre visillos, novel·la instal·lada en l’imaginari d’alguns lectors com un referent de la literatura castellana contemporània. L’any 2003, l’escriptora Anna Maria Moix va traduir al català un conte de Martín Gaite, amiga seva.

Madrid és una brasa de sol, amb resplendors de primavera insolent, quan el taxi s’atura davant el portal de l’edifici de l’Avenida Doctor Esquerdo on m’espera Carmen Martín Gaite. La casa tindrà com vint o vint-i-cinc anys i no pot amagar pas l’evidència dels efectes del pas del temps. [...] L’escriptora obre la porta i em precedeix pel llarg passadís, brusa, faldilla i mitges negres, talonejant amb decisió, fins a la sala que em rep amb l’atmosfera que només sé identificar amb la de Carme Martín Gaite i que de forma precisa i progressiva anava reconeixent des del vestíbul fins a l’estança quadrangular on ens acomodem. —Vols que parli de mi mateixa, esclar —em diu—, al meu aire i començant per les meves novel·les. Doncs, anem-hi. Les meves novel·les son... com bretxes en el costum. Això és. Et xoca la frase? Bé, doncs això és com les veig. El meu primer relat seriós, autènticament responsable, va ser El balneario, que vaig escriure als vint-i-nou anys i amb el qual vaig guanyar el Premi Café Gijón de 1954. [...] Com ja saps —continua— vaig néixer a Salamanca, on el meu pare exercia de notari, i tot i que la meva família era liberal i jo mai no vaig ser una noia rebel, tampoc no comprenia la majoria dels costums que estaven instituïts en el meu entorn. D’això podria sorgir aquesta mena d’estranyesa que està present en les meves novel·les: la perplexitat de la nena d’Entre visillos en l’escena on contempla l’arribada de les visites, o a Ritmo lento, que es manifesta no tan sols en el David, sinó que es troba incrustada en el propi ambient de la narració. Com dius? Sí, tens raó, Ritmo lento, que per cert m’alegro que sigui la que a tu més t’agrada d’entre totes les meves novel·les, va flaquejar per una mala sortida i gairebé ningú no la coneix. Només cal dir-te que em van fer només una crítica, i ja pots imaginar la sort que ha tingut. Aquell silenci em va produir una certa amargor. No em van fer cas ni van entendre la novel·la. Malgrat tot, a mi m’havia deixat satisfeta, tal vegada perquè va ser un llibre elaborat amb molta cura, sabent per primer cop cap a on volia anar a parar. [...]

De tant en tant, en el decurs de la llarga conversa, Carmen Martín Gaite ha girat la cara vers la llum que arriba d’un tros de cel, allisat en blau, i era com si l’aspirés amb fruïció. El seu perfil adquiria aleshores uns trets d’expressiva joventut que em duia a veure-la com la xicota salmantina que va cursar Filosofia i Lletres a la Facultat d’Anaya, condeixeble d’Ignacio Aldecoa, amiga de José Maria Valverde, llavors poeta joveníssim que acabava de publicar, amb un elogiós pròleg de Dámaso Alonso, el seu primer llibre, Hombre de Dios. [...] En Carmen Martín Gaite la irreversible realitat d’un present només troba el seu sentit en la calidesa d’ésser capaç de parlar i escoltar per a comprendre. És ara, al final de la trobada, quan m’assalta el temor de si hauré estat a l’altura de la seva circumstància, per comprendre-la en la seva incessant i fructuosa cerca de l’interlocutor que des del primer instant d’aquesta tarda em va exigir que fos.