A punt de començar l’hivern meteorològic, gestors d’estacions d’esquí i les poblacions turístiques més enlairades del Pirineu català miren el cel i les previsions i, malgrat les precipitacions del mes de novembre, preguen per l’arribada de la neu. Cada any amb més intensitat, car el canvi climàtic ha convertit el desitjat mantell blanc en el resultat atzarós d’una partida de daus. És el final d’una etapa?
Amb l’arribada de les estacions durant els anys 60 i 70, les muntanyes van afrontar una forta transició. Es va passar de la vida basada en la subsistència sobre els recursos existents (ramaderia, agricultura, explotació forestal o artesania) al confort de la rendibilitat, la modernitat i l’estabilitat de l’esquí. Això va convertir el turisme d’hivern en un monocultiu econòmic –com va fer en el seu dia el turisme de sol i platja en altres parts del territori– mentre alternatives divergents quedaven pel camí. Ara que han passat més de cinc dècades i s’albira el declivi d’aquest model, hem d’evolucionar de nou. Sobre la taula: quines activitats econòmiques cal proposar? Com preservarem l’ocupació i el dinamisme econòmic a les nostres valls? I, també, com ho farem compatible amb la preservació d’aquest entorn únic, majestuós i alhora tan fràgil?
Als Alps, muntanyes en què des del Pirineu tot sovint ens emmirallem, ja fa anys que la neu escasseja. Els massissos de Belledonne, Vercors i Chartreuse en són clars exemples. I el cas d’Alpe du Grand-Serre, a Isère, vindria a ser el paradigma del que ens anirem trobant d’ara endavant: poca o nul·la rendibilitat –pèrdues persistents, de fet– i incapacitat per afrontar reinversions, tot plegat vinculat de manera fonamental a l’economia d’una població reduïda i amb poques alternatives.
La proposta de construir un telecabina per accedir a pistes des de la població més propera arriba com la salvació del problema en molts punts del Pirineu, però també aquesta és una pel·lícula que ja hem vist. Als Alps –es diu–, l’accés a les altes estacions es fa d’aquesta manera i constitueix tota una insígnia. Però cal considerar dos fets diferencials: l’accés per carretera no era possible quan es va obrir l’estació i, el més important, les normatives de què ens hem dotat a nivell europeu i nacional per protegir els nostres paisatges i el medi ambient en general encara no estaven vigents. Avui dia un telecabina trepitjaria i maltractaria allò que ens ha costat tant de protegir: el nostre emblemàtic patrimoni natural. I ja hi ha casos, als Alps, sense anar més lluny, d’infraestructures abandonades –cadàvers de ferro– després d’haver-hi invertit sang, suor i tensions de tota mena.
El canvi climàtic tindrà diversos protagonistes, gairebé tots molt extrems: neu inexistent, escassa o ingestionablement excessiva; més dies de vent més fort, amb torb; temperatures molt més altes o aterridorament baixes; sequeres persistents i aiguats concentrats. La muntanya seguirà sent la llar de la població que l’habita però difícilment serà el pati de jocs atractiu que molts volen seguir venent a qualsevol preu.
Per tant, cal posar fil a l’agulla. Cal accelerar la transició en matèria de turisme, d’ordenació, d’infraestructures i de mobilitat i, alhora, protegir els béns comuns –i caus de vida– com l’aigua, els sòls i les forests. Cal reinventar el concepte d’"estació d’esquí" per transitar vers "l’estació de muntanya", un model a definir que la posi en valor i, alhora, la respecti. I això també vol dir regular-ne l’accés, perquè ja avui l’erosió i la massificació dominen el paisatge a l’entorn de les estacions.
Accedir a l’alta muntanya ha de ser engrescador per si mateix. Però no hem de confondre els termes: engrescador no és un minigolf amb vistes a l’infinit, un circuit de motos elèctriques per a la mainada, una piscina en alçada o un bike park. Això només aconseguiria convertir la muntanya en un parc lúdic, i perdríem el valor irrepetible –aquest sí, únic– d’aquest espai natural magnífic. El model s’ha de construir des del diàleg, la intel·ligència col·lectiva, la valorització de les iniciatives locals i la passió per les muntanyes que un dia van ser la llavor per obrir el refugi d’Ulldeter, el primer de tota la Península.
No podem negar que la neu ha tingut un paper essencial al Pirineu català. Però no es pot viure en la nostàlgia de les èpoques daurades quan aquestes toquen la seva fi. Cal emprendre amb valentia i imaginació el camí de la transició per evitar estancaments, pèrdues i errors impagables i, si fos possible, per liderar aquest nou espai econòmic que s’obre davant dels nostres ulls.
