15/04/2018

Cinisme complert

3 min
Llançament, dissabte, d’un míssil contra Síria des d’un vaixell de l’armada dels EUA.

PeriodistaMISSATGES. Donald Trump canta victòria davant l’espectacle de la seva debilitat. La dels Estats Units, la de la Unió Europea i la d’una comunitat internacional espectadora passiva de la capacitat destructora de Baixar al-Assad. Disparar míssils nord-americans, francesos o britànics, des de 500 quilòmetres de distància, contra uns objectius militars comptats i concrets és un missatge: som aquí, de tant en tant ho hem de recordar; hi ha unes “línies vermelles”, uns límits simbòlics (gairebé arbitraris) que hem de dir que fem respectar. I per si en quedava cap dubte, després d’aquesta breu exhibició, dones la teva responsabilitat per acabada i fas un tuit anunciant la “missió complerta”.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Bombardejar població civil -homes, dones i nens- com fa Baixar al-Assad amb barrils plens de clor també és un missatge: menyspreu total i absolut per les normes de la guerra; menyspreu pels advertiments discrecionals de la comunitat internacional, mentre recordes a la població rebel que la teva voluntat de derrotar-la i aniquilar-la no té límits. No cal clor ni sarín per a això. Al-Assad porta anys atacant la seva població amb bombes de fragmentació -també prohibides internacionalment- i, si no, els ha matat de gana en una guerra que ja s’ha convertit en la pitjor crisi humanitària al Pròxim Orient des del genocidi armeni.

GESTOS. La resposta occidental són uns breus atacs de represàlia limitats. Gestos simbòlics que no pretenen acabar amb una guerra, ni derrotar Al-Assad. No és una intervenció en favor de la població siriana sinó la resposta mesurada a una altra guerra -molt més freda i molt més híbrida- que es desplega entre Washington i Moscou. Cinisme per a consum intern. Atacs mil·limetrats des de l’aire quan, fins i tot, has abandonat les guerrilles kurdes que vas utilitzar com a primera línia de front sobre el terreny.

Ningú a Washington o a Brussel·les té un pla per a Síria. Ni en volen tenir. Després de set anys, s’han acostumat a conviure amb una guerra de la qual ja fa temps que van optar per desentendre’s (fins i tot de la gran majoria de refugiats que han aconseguit arribar a les portes d’Europa). “Això no va d’intervenir en una guerra civil. No busca un canvi de règim”, va dir clarament la primera ministra britànica, Theresa May.

La Unió Europea té previst organitzar el 24 i 25 d’abril a Brussel·les una cimera per a la reconstrucció siriana. Com si la guerra hagués acabat i ja només fos qüestió de pensar en l’endemà. Com si buscar i oferir diners fos avui una resposta vàlida.

COARTADES. L’Iraq va fer despertar els falcons nord-americans de la seva il·lusió d’imposar canvis de règim per la força. Després de les intervencions militars contra Saddam Hussein i Muammar al-Gaddafi va venir el caos. La implosió del buit que deixen els avions de les aliances internacionals en retirada. Missions incomplertes perquè ningú va explicar amb sinceritat en què consistia realment la missió. Fracassos hereus del gran fracàs que va ser l’Iraq.

Els 105 míssils llançats sobre objectius -poc estratègics- del règim sirià són, sobretot, una coartada. Trump es justifica davant el seu electorat. Ell sí que compleix -a diferència d’Obama- amb les seves línies vermelles. Rússia sap que els seus interessos i els d’Al-Assad continuen intactes i ho aprofita per penjar-se la medalla d’evitar, davant el món, una escalada militar. Vladímir Putin sap que els Estats Units són un poder cada cop més dèbil a la regió. I Baixar al-Assad es retrata, l’endemà dels atacs, al seu despatx i ho penja a Twitter amb un desafiant “ business as usual ”. Res ha canviat. La seva feina continua.

stats