Desajust saludable

Ni xiclets de nicotina, ni acupuntura, ni llibres miraculosos, res hauria d'haver estat tan efectiu per deixar de fumar com el ferm desig d'un fill que demanava al seu pare que aquest fos el seu regal d'aniversari. El nen ho va demanar amb tants mesos d'antelació que va acabar creient, després de tenir la paciència d'un savi, que allò seria una realitat que res no podria desfer.

Quatre excuses dolentes uns dies després de l'aniversari, una bicicleta nova i un pare encenent d'amagat el cigarret amb el pretext que el metge li havia recomanat que no ho deixés tan de cop. I el nen plora, al mateix temps que comprèn que les decisions no poden ser desig d'un altre, sinó la ferma voluntat d'un mateix, i fins i tot en aquests casos, que arriben a ser estúpidament difícils.

La merdosa nicotina i el seu poder addictiu no en són els únics culpables. La nostra naturalesa ens marca, ens obliga i ens limita, però sobretot existeixen uns hàbits que encara són més poderosos. Pensem el que som però fem el que ens dicta el costum, el que vam fer ahir i farem demà, així de simple i així de complex. Jurem, ens comprometem i deixem anar grans paraules per acabar fent el que sempre havíem fet, manats per la inèrcia d'un costum que només una crisi pot trencar. La crisi de l'emfisema, la crisi econòmica o la sentimental, una estrebada que ens pot salvar la vida i, per què no, despertar de la letargia a què indueix l'autoengany. Potser aquesta torbadora crisi ajudarà a fer que es compleixin en el nostre país les promeses de tants aniversaris passats, sempre que sigui prou forta per sacsejar-nos però no tant per destruir-nos. Em sembla que acceptar la realitat és un primer pas interessant, buscant noves fórmules per sortir-ne reforçats. Això sí, sense demagògia ni excuses que els ciutadans, igual que el nen, calem de lluny.