Després de la sentència

La unitat de l’independentisme no és fàcil perquè l’horitzó és boirós i la realitat és grisa, i per a alguns certament negra. Aviat farà dos anys del referèndum de l’1-O i de la posterior i fallida declaració d’independència. Molta gent es va pensar que ho teníem a tocar. L’Estat va deixar ben clar que ni parlar-ne amb una dura repressió sobre els líders (presó i exili), les institucions (aplicació del 155) i els ciutadans (violència policial i persecució judicial). La derrota ha dividit el moviment i ha fet sortir anticossos en la societat catalana. El que abans era il·lusió encomanadissa ara és picabaralla desmotivadora. Si abans l’unionisme estava acomplexat, ara se sent còmode.

Un cas paradigmàtic d’aquest canvi de fons és la nova líder catalana de Cs, Lorena Roldán, que de participar en la Via Catalana del 2013 amb les seves amigues ha passat a ocupar el lloc d’Arrimadas al Parlament, i a ser portaveu del partit de Rivera a escala estatal. Això vol dir dues coses: que l’independentisme havia penetrat molt més enllà del seu àmbit ideològic i cultural natural, i que ara el perímetre s’ha tornat a tancar. Ja no hi ha creixement. Costa molt sumar voluntats a una causa perdedora. Ningú vol ser víctima. Els vents ja no bufen a favor.

Un altre cas clau per entendre la nova atmosfera és el creixement del PSC en detriment de Cs. L’unionisme majoritari, representat ara per Miquel Iceta, Núria Marín i companyia, s’ha fet més amable, menys agressiu, més intel·ligent. Manté perfectament traçada la línia vermella al referèndum (com ha demostrat Pedro Sánchez en la seva frustrada investidura), però és capaç de pactar a les institucions amb ERC i el PDECat. I s’ofereix al Parlament per aprovar els pressupostos a Torra. Això vol dir que els socialistes se senten forts i que creuen que poden ampliar el seu espai a costa, ja no només de Cs, sinó també de l’independentisme, i naturalment dels comuns. No tenen pressa però no s’estan quiets. Han pres la iniciativa per beneficiar-se del desgast aliè.

L’independentisme ja no sedueix ningú més enllà dels convençuts, que a més han perdut confiança. Tampoc perd suport, però no perquè tingui un projecte seductor o un full de ruta clar, sinó per la innegociable solidaritat amb els represaliats. En tot cas, sense pressupostos i sense una línia d’acció clara, la tasca del Govern no llueix gens. Les entitats cíviques (ANC i Òmnium) dissimulen les seves visions a vegades clarament divergents criticant la divisió dels partits i apel·lant a una desobediència civil retòrica. I en el camp dels partits, a l’espera de com qualli l’espai de JxCat, és difícil que es pacti cap estratègia unitària.

La sentència del judici al Procés marcarà un abans i un després, sí. Però en quina direcció? Per a uns ha de servir per rellançar el moviment assumint el risc d’un nou salt endavant, d’un nou xoc amb l’Estat, encara que això posi altre cop en risc persones i institucions. Per a d’altres, ha de fer possible un rearmament estratègic i discursiu que permeti tornar a ampliar la base ciutadana, tocar poder i plantejar un cicle electoral vencedor. Uns i altres es reclamen realistes, però llegeixen la realitat d’una manera molt diferent. Els primers són els del realisme de la rauxa; els segons els del realisme del seny. Ara mateix no sembla possible l’ideal de Ferrater i Mora del seny i la rauxa a parts iguals.

Més que cap a una unitat ideal, l’independentisme s’encamina cap a una permanent diversitat solidària que inclogui algun mínim denominador comú. Encara cal més temps per purgar errors. I per recuperar forces, projecte i il·lusions. No hi haurà miracles, tampoc després de la sentència. I potser ja està bé que sigui així.