L'estiu que estrenava pis

Quan va posar la clau al pany i va obrir la porta, la fortor la va tombar d'esquena

Era l’any 2007. Havia marxat de casa dels seus pares a començament de juny. Va estrenar la seva independència –després de diverses nits insomne– pujant el matalàs al terrat, perquè aquell piset sota teulada, a Gràcia, era com un forn. Tot i les nits al ras, era feliç amb el seu àtic diminut, amb les cortines llampants, una fúcsia, l’altra taronja, amb el sofà heretat de l’avi, amb els reflexos daurats que el sol de tarda arrencava de les làmines de faig del terra de parquet.

Va fer fotos de tot abans de marxar. Es moria de ganes d’ensenyar-les a la seva cosina, que vivia a Ginebra i que l’havia convidat a passar amb ella un parell de setmanes. Se n’anava el 23 de juliol i, a la tornada, hauria d’enfrontar-se a la ciutat de l’agost, la ciutat de les botigues tancades i els carrers buits i la xafogor. Per això va voler ser previsora i organitzada i abans de marxar va fer una compra de carn i peix i va omplir el congelador. 

El matí que marxava va assegurar-se de deixar les persianes abaixades, les plantes ben regades al plat de dutxa i la porta ben tancada. A l’ascensor va mirar el mòbil: eren dos quarts d’onze del matí. El seu pare l’esperava a baix per acompanyar-la a l’aeroport. 

Mentre netejava, amb la mascareta posada per sufocar la ferum, les llàgrimes li baixaven per les galtes

Poc després, al butlletí de les onze, mentre ella i el seu pare xerraven animadament, la ràdio va dir –tot i que ells no van prestar-hi atenció– que acabava de produir-se una apagada general a la ciutat de Barcelona. Més tard, quan ella estava passant el control de seguretat i el seu pare ja tornava, a la ràdio van explicar que hi havia fins a tres-centes mil persones afectades. Quan la filla va trucar per dir que havia aterrat a Ginebra, la mare li va parlar de la gran apagada, dels semàfors inutilitzats, de les queixes del sector turístic. Però ella ja estava de vacances i el que volia, justament, era desconnectar de Barcelona.

El dia que va tornar, entrat el mes d’agost, feia una calor de bojos. Quan va posar la clau al pany i va obrir la porta, la fortor la va tombar d'esquena. En pocs segons va lligar caps: l’apagada, la calor, el congelador carregat de carn i de peix. 

Mentre netejava, amb la mascareta posada per sufocar la ferum, les llàgrimes li baixaven per les galtes. Pensava –i amb raó– que mai més no podria eliminar del tot aquella pudor que li feia venir ganes de vomitar. A l’octubre va deixar l’àtic i va anar a viure en un entresol del barri de Sants.

Més continguts de