Existeix la igualtat? Existeix la nació?
He donat voltes a l'article de dissabte passat de Javier Cercas a El País de crítica al sector catalanista del PSC. La seva doble tesi era: tots els nacionalismes són nefastos, no es pot ser nacionalista i d'esquerres. Sóc un lector voraç de les seves novel·les, per això m'ha sorprès la simplificació. El nacionalisme, ja ho sabem, té una justificada mala fama. En canvi, el comunisme, tot i les atrocitats que s'han comès en nom seu, se n'ha sortit prou bé. No m'imagino a Cercas escrivint: tots els comunismes són nefastos i no es pot ser comunista i creure en la llibertat. L'arrel del nacionalisme és un nosaltres excloent. L'arrel del comunisme és una igualtat totalitzadora com a veritat única, també excloent.
Existeixen les nacions? La immensa majoria de la humanitat creu que sí. I sembla que la gent s'identifica amb la seva, de nació. Més o menys, esclar. Una nació no és sinó una comunitat de persones organitzada. La identificació extrema amb la nació, però també amb la religió o amb qualsevol ideologia salvadora, acaba tenint efectes tràgics. Posar la nació per sobre de tot emmascara injustícies. Negar la nació acostuma a respondre al mateix joc d'ocultacions. La politòloga Chantal Mouffe, referent de l'esquerra, ho té clar: "Crec en la importància d'una Europa política, però que no impliqui renunciar a les identitats nacionals". Existeix la igualtat? Sí i no. Tots els homes en essència som iguals. I tots som singulars. L'única igualtat desitjable és la igualtat d'oportunitats. "Tot per la humanitat, res contra la nació", deia Goethe.
