Publicitat
Publicitat

Existeix la igualtat? Existeix la nació?

He donat voltes a l'article de dissabte passat de Javier Cercas a El País de crítica al sector catalanista del PSC. La seva doble tesi era: tots els nacionalismes són nefastos, no es pot ser nacionalista i d'esquerres. Sóc un lector voraç de les seves novel·les, per això m'ha sorprès la simplificació. El nacionalisme, ja ho sabem, té una justificada mala fama. En canvi, el comunisme, tot i les atrocitats que s'han comès en nom seu, se n'ha sortit prou bé. No m'imagino a Cercas escrivint: tots els comunismes són nefastos i no es pot ser comunista i creure en la llibertat. L'arrel del nacionalisme és un nosaltres excloent. L'arrel del comunisme és una igualtat totalitzadora com a veritat única, també excloent.

Existeixen les nacions? La immensa majoria de la humanitat creu que sí. I sembla que la gent s'identifica amb la seva, de nació. Més o menys, esclar. Una nació no és sinó una comunitat de persones organitzada. La identificació extrema amb la nació, però també amb la religió o amb qualsevol ideologia salvadora, acaba tenint efectes tràgics. Posar la nació per sobre de tot emmascara injustícies. Negar la nació acostuma a respondre al mateix joc d'ocultacions. La politòloga Chantal Mouffe, referent de l'esquerra, ho té clar: "Crec en la importància d'una Europa política, però que no impliqui renunciar a les identitats nacionals". Existeix la igualtat? Sí i no. Tots els homes en essència som iguals. I tots som singulars. L'única igualtat desitjable és la igualtat d'oportunitats. "Tot per la humanitat, res contra la nació", deia Goethe.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT