Editorial: Fins quan permetrem morts innocents al Mediterrani?

Fins quan? Set anys de guerra a Síria han coincidit amb set anys de naufragis al Mediterrani. Des del març del 2011, la crisi humanitària pels refugiats de la guerra del Pròxim Orient -sumada a l’arribada d’immigrants subsaharians, alguns també refugiats polítics- ha convertit el Mare Nostrum en l’escenari d’una inacabable tragèdia humanitària, amb episodis terribles i massius com els de Lampedusa. Tots aquests anys moltes de les embarcacions clandestines han sortit des de Líbia, un país marcat per una greu inestabilitat política, i al qual la Unió Europea (UE) ha donat formació i material per a les seves patrulles de guardacostes. L’experiència de primera mà dels periodistes de l’ARA embarcats aquesta setmana al vaixell d’Open Arms no pot ser més explícita de l’actuació líbia: el vaixell de salvament català va rebre amenaces de mort perquè no recollissin les precàries embarcacions on navegaven nens, dones i homes subsaharians. Els agents libis van intentar impedir el rescat i només van desistir després de nombroses gestions diplomàtiques, i igual de complicat ha sigut fer efectiu el desembarcament a Itàlia.

La política europea, que consisteix a reforçar la frontera marítima amb les patrulles de Fortex i treure’s de sobre el problema de l’acollida pagant a països tercers, com ara Turquia, perquè rebi refugiats i immigrants, o perquè els retingui, com Líbia, és vergonyosa. Els països de la UE, començant per Espanya, no han complert mai les minses quotes d’acollida que s’havien pactat. La pressió de la ultradreta europea ha aconseguit condicionar l’opinió pública i les polítiques al voltant d’aquesta qüestió, empenyent cap al tancament de fronteres i fent impossible un debat serè i seriós que hauria de tenir moltes derivades. Perquè no es tracta només d’un problema de solidaritat, sinó també sobre el model econòmic europeu i la seva política exterior. Mentre Europa no tingui capacitat i valentia d’intervenir com un actor geopolític fort i unit, com no ha fet a Síria, els esclats bèl·lics li comportaran crisis humanitàries de refugiats. Els polítics europeus han d’afrontar la pressió migratòria amb valentia i sense caure en el populisme com a reacció a la por al canvi econòmic de molts dels seus ciutadans. No complir ni les quotes pactades, com a Espanya, és una política no només mesquina sinó inútil.