Fórmula secreta

L'altre dia una experta en la matèria m'explicava que la felicitat és la distància que hi ha entre el que tens i el que vols. Com més gran sigui la línia que separa aquests dos extrems, més gran serà la infelicitat que corres el risc de patir. I a la inversa: si el que tens i el que vols és molt semblant, és probable que vagis amb un somriure pel carrer des que surt el sol fins que es pon. Per tant, si volem la lluna, és probable que la sensació de frustració cada nit ens faci perdre la son. En canvi, si volem coses que més o menys estan al nostre abast, potser tard o d'hora estarem contents.

La mateixa economista em deia que, en molts casos, mesurem la nostra felicitat comparant-la amb la dels altres. "Crec que el meu veí es posaria un 8 en felicitat, i jo en canvi no em donaria més d'un 6 pelat". De sobte, el 6 baixa a un 5 sense possibilitat de setembre perquè creiem que el veí en qüestió és molt més feliç que nosaltres. El secret és, doncs, no suposar tant.

I finalment, segons aquesta doctora, la ciència ha demostrat que per supervivència tots tendim a contestar que som més feliços del que realment som per així poder continuar trobant motivacions que ens facin aixecar-nos del llit cada matí. Aquí la natura es posa de part nostra. Per tant, si deixem de suposar que som els més tristos del veïnat, si tenim alguna motivació cada matí i si deixem de voler la lluna, tenim molts números d'obtenir una bona nota en l'examen de la felicitat. Ara bé, jo que no sóc ni doctora ni economista ni experta en res, trobo a faltar un detall en aquesta fórmula màgica. Estic convençuda que només quan ens permetem estar tristos, només quan acceptem que la tristesa és normal, lògica i sana, i deixem de demonitzar-la, només aleshores podrem aspirar a ser plenament feliços.