Veient com es comportava, algú va preguntar a quin partit pertanyia Erasme de Rotterdam. Un mercader va contestar: " Erasmus est homo pro se ". La resposta es pot traduir com "Erasme és un home en sí mateix", i més lliurement com "Erasme no es deu a ningú" o "Erasme respon d'ell mateix"; més atrevidament encara, es podria traduir com "Erasme no segueix consignes".

Pel que s'ha vist durant el procés de reclutament de consellers dut a terme pel president Mas, alguns individus no haurien entès la resposta del mercader. Hi ha gent que només concep l'existència de l' homo factiosus (l'home de partit). La reacció airada de determinats militants socialistes a la incorporació del senyor Ferran Mascarell a la conselleria de Cultura de la Generalitat hauria d'encendre totes les alarmes.

D'ençà del final de la Segona Guerra Mundial, a l'Europa continental s'ha volgut que la cultura tingués color polític. Els governs europeus han creat ministeris de Cultura que han servit per als usos més diversos -a voltes dignes, a voltes no tant-. És cert que un departament de Cultura pot ser de gran utilitat -sobretot per a un país petit com el nostre-. Però convindria no confondre qui tira del carro. Ho dic perquè qui de veritat impulsa el fet cultural és la prosperitat del país.

No és casualitat que a Florència, durant els segles del Renaixement, sorgissin artistes d'una manera reiterada. Ni que la Renaixença tingués lloc en un moment en què es materialitzaven els beneficis d'una revolució industrial reeixida. Si aquells moviments culturals van tenir lloc és perquè l'entorn era ric. Els països pobres no projecten cultura perquè no s'ho poden permetre. No, almenys, com nosaltres l'entenem. A una Catalunya empobrida no li caldrà una cultura per defensar, no s'enganyin. A Madrid ho van copsar fa temps.

El cas paradigmàtic el constitueixen els Estats Units, on no tenen ministeri de Cultura -ni els passaria per l'avantsala del cervell crear-ne un-. Per contra, la nord-americana és la cultura més influent del món. I saben per què? Doncs perquè és la que gaudeix de més recursos.

El 2004, els americans van dedicar a activitats culturals no lucratives el 8,5% del PIB, mentre que França hi va dedicar el 4,2%. Però, alto! Només el 7% de tots els diners dedicats a la cultura nord-americana va ser públic. El 93% restant provenia del sector privat. ¿Vull dir amb tot això que Catalunya no necessita un departament de Cultura? I tant, que el necessita. Però m'agradaria que Catalunya i els països que l'envolten s'aproximessin una mica més al model americà. Voldria dir que la gent destina més diners a la cultura, alhora que determina a quines activitats s'han d'assignar. I, sobretot, voldria dir que som un país ric i dinàmic, i que la nostra cultura té més capacitat d'influència que no pas el que ho és ara.

Dit això, voldria manifestar que se'm posen els pèls de punta en sentir veus que es pregunten com serà possible que el senyor Mascarell faci una bona política cultural si forma part d'un Govern que no és d'esquerres. Aquesta superioritat moral desvergonyida no només repugna, sinó que cansa per suada. ¿No es tracta d'encaminar eficaçment, sense magrejar-la, la cultura produïda per la gent del país, sigui de dretes o d'esquerres? S'hauria d'acabar aquest missatge amb el que se'ns vol fer veure: que les esquerres defensen la cultura mentre la resta dels humans no ho fan. Això porta conseqüències irreparables com, per exemple, que molts educadors gairebé no expliquin el que ha significat l'escriptor Josep Pla per a la cultura catalana.

I és que cultura i manipulació són activitats que tendeixen sovint a ser confoses pels individus amb massa regust ideològic. Hi ha un excés d'opinadors que volen passar per intel·lectuals (per cert, no s'hi esforcin, perquè tothom sap que no ho són) i que ara s'han posat en evidència en criticar el senyor Mascarell. No ho han fet pas pel seu currículum professional, o pel que es preveu que farà, sinó per denunciar amb qui s'ha ajuntat. Els preocupa perquè, en el límit, propaganda, manipulació informativa, cultura i educació tendeixen a ser confoses pels doctrinaris -i, històricament, el feixisme i el comunisme ho han demostrat de sobres.

L'afer Mascarell evidencia, de retruc, la necessitat inajornable que té Catalunya de desmuntar els aparells de partit actuals. Alguns han considerat que en Ferran Mascarell abandona el col·lectiu polític que el defensava i li donava protecció i menjar. No entenen que fora de la congregació hi hagi vida enraonada. Les crítiques més dures han vingut dels manipuladors de passadís més llefiscosos, que han identificat l'acció com una infidelitat imperdonable. Es fa imprescindible, doncs, una nova llei electoral que faciliti la generació de diputats amb poder i criteri propis. Perquè, en una bona democràcia, els llepes de partit hi sobren.