¿Legitimitat democràtica o llei electoral?

Ernest Maragall només té legitimitat per intentar ser alcalde amb un tripartit d'esquerra

JAVIER PÉREZ ROYO
JAVIER PÉREZ ROYO Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla

La interpretació d'uns resultats electorals pot ser una operació summament fàcil o endimoniadament complicada. Des de finals dels anys setanta fins als primers anys de la segona dècada del segle XXI, a Espanya aquesta interpretació no ha acostumat a plantejar problemes. En cap dels tres nivells de la nostra fórmula de govern: estatal, autonòmic i municipal. En general, la mateixa nit electoral ja se sabia qui seria el president del govern de l'Estat, el de la comunitat autònoma o l'alcalde de gairebé totes les ciutats.

Ha deixat de ser així. La societat espanyola ha deixat de fer la síntesi política de si mateixa que feia a través d'un sistema de partits que garantia la seva governabilitat de manera indiscutida. La decisió del cos electoral, estatal, autonòmic o municipal, no resulta inequívoca, sinó que admet diverses interpretacions que condueixen a fórmules de govern diferents.

El resultat electoral de la ciutat de Barcelona és, possiblement, el de més difícil interpretació. Perquè el vot ciutadà ha comportat una doble majoria: una d'esquerra, integrada per 28 regidors –enfront dels 13 de la dreta– i una altra de no independentista, integrada per 26 regidors – enfront dels 15 independentistes–. En bona lògica, un govern d'esquerra no independentista seria el que reflectiria la preferència del cos electoral. La dreta i l'independentisme han quedat descartats com a opció de govern. I per molt.

La traducció del descart de la dreta no planteja cap tipus de problema. En cap cas pot ser alcalde el candidat d'un partit de la dreta barcelonina. Però amb la traducció del descart independentista no passa el mateix, per la combinació de dos factors: un de polític i un altre de jurídic.

El polític és la victòria d'ERC. El jurídic és l'exigència que fa la llei electoral de majoria absoluta per triar com a alcalde el candidat d'un partit que no ha guanyat les eleccions. Ernest Maragall és el candidat independentista que ha guanyat les eleccions, i l'opció no independentista per impedir que sigui alcalde no es pot constituir exclusivament amb partits d'esquerra, sinó que ha de ser complementada amb l'aportació de la dreta.

Cal subratllar que és així no per una exigència democràtica, sinó per una exigència legal que casa malament amb el principi democràtic. L'opció d'esquerra de comuns i socialistes suma 18 escons enfront dels 15 que sumen republicans i convergents. En termes democràtics l'esquerra no independentista no necessitaria la dreta per derrotar l'opció independentista. És la llei electoral de l'Estat la que impedeix que aquesta majoria democràtica no independentista s'imposi.

Quin criteri s'ha d'imposar en la interpretació del resultat electoral, el criteri de la legitimació democràtica o el criteri de la llei electoral? Amb el criteri de la legitimació democràtica és obvi que Ada Colau seria l'alcaldessa. Ernest Maragall únicament pot ser-ho obviant la vigència de dit criteri i donant preferència al criteri legislatiu.

¿Ada Colau hauria de retirar la seva candidatura per evitar que els vots de Manuel Valls la convertissin en alcaldessa, o Ernest Maragall hauria de retirar la seva candidatura perquè s'imposés la majoria democràtica de comuns i socialistes?

A diferència del que ha passat a Andalusia, on els vots de Vox no són necessaris només per a la investidura sinó també per governar, a Barcelona els vots de Valls serien necessaris per a la investidura, però no per governar. Un cop investida, Ada Colau pot governar sense el concurs de Valls.

Ernest Maragall només té legitimitat per intentar ser alcalde amb un tripartit d'esquerra que descarti una deriva independentista al govern de la ciutat de Barcelona. Agafar-se a la llei electoral per conculcar la legitimació democràtica no es pot justificar de cap de les maneres.

Més continguts de