Quatre actituds europees

Només una clara victòria dels eurocrítics pot portar a una nova etapa d’impuls europeu

Som a tocar d’unes noves eleccions al Parlament Europeu, coincidents amb unes municipals. Confio que aquesta circumstància no porti a menysvalorar les primeres, cosa que seria dramàtica tenint en compte la preocupant situació actual a la UE. En canvi, espero que per raons de comoditat suposi un augment de participació tant en les unes com en les altres. És per això que vull fer uns comentaris sobre el vot europeu.

Tinguem en compte que, a diferència del que passa en unes municipals o en unes generals, quan votem a les europees més que unes persones estem votant unes orientacions ideològiques. Això és així perquè en els altres dos casos la personalitat dels caps de llista és molt important, ja que poden ser el futur alcalde o el proper president del govern. En canvi, el nostre vot en les europees només pot parcialment influir, i no és segur que ho faci, en l'orientació ideològica del proper president de la Comissió, però no estem pas determinant qui serà. És més, gairebé segur que no serà el número u de cap llista espanyola... Per aquesta raó, hem de pensar més en les orientacions que en les característiques personals. A les últimes eleccions, recordo que vaig votar desitjant que Schulz, socialdemòcrata alemany, fos president; però ho va ser Juncker, conservador luxemburguès, i així ens ha anat... Crec que cap dels dos anava a cap llista, però sabíem que eren les persones proposades. Ni tan sols recordo qui era el cap de la llista espanyola que vaig votar...

Tenint en compte tot això, crec que de cara a orientar el vot l’important és identificar les inclinacions i les actituds sobre el futur de la UE de cadascuna de les llistes. Ho faig retratant quatre actituds diferents; simplifico molt.

1. Eurosatisfets. Són aquells que segueixen creient, majoritàriament des de posicions socialment conservadores, que era necessari construir una UE per aconseguir la pau i el progrés, i per no quedar com un conjunt de petits estats marginals davant d’alguns grans països i de les organitzacions financeres globals. Estan satisfets de tot el que s’ha fet en la unió comercial, econòmica i monetària, però no els preocupa que aquestes polítiques hagin tingut també uns resultats que han beneficiat molt més a uns que a uns altres, i que hagin creat noves desigualtats, tant des d'un punt de vista econòmic com polític. Encara que no ho manifestin clarament, estan contents i no tenen cap problema a acceptar l’actual paràlisi de la UE perquè ja els va bé...

2. Eurocrítics. Normalment des de posicions més progressistes, i valorant de manera molt positiva tot el que es va fer durant les quatre últimes dècades del segle XX, consideren que la construcció de la unitat europea ha quedat a mitges, que això ha creat moltes desigualtats, que està fent mal a les esperances i il·lusions de moltíssima gent, i que fins i tot està posant en perill l’estabilitat futura de la UE. O seguim endavant o anirem enrere... Troben a faltar sobretot la construcció de l’anunciat pilar social i pensen que cal avançar en una unitat política més gran, que vagi transformant l’actual tractat entre estats en una nova estructura similar a la federal, molt respectuosa amb la diversitat. Creuen que la UE ha de tenir més competències en polítiques de protecció que afectin més directament les preocupacions diàries dels ciutadans, i volen que les institucions comunitàries siguin molt més democràtiques, properes i participatives. Per tot això, defensen que la millor manera d’estar a favor d’Europa és ser eurocrític, i que cal donar-li un nou impuls però revisant aspectes que no s’han fet prou bé, o que no s’han fet.

3. Euroescèptics. Són aquells que sempre han pensat que la idea de la UE era una il·lusió innecessària, perquè els seus 'petits' estats tindrien més futur sols, mantenint la seva independència i sobirania, sense entendre que en un món globalitzat això és una visió errònia. Per això, sense combatre la UE, han estat en contra d’integrar-s’hi, o a favor de sortir-ne si ja hi eren a dintre.

4. Euròfobs. És una actitud més recent, que suposa una derivació tàctica de l’anterior, ja que, una vegada comprovades les dificultats o els inconvenients que significa una sortida de la UE, això els porta a acceptar mantenir-s'hi com a membres però proposant polítiques que fessin recular en molts dels passos que s’han fet durant els últims 50 anys. No cal dir que també significa oposar-se des de dins –i fins i tot bloquejar-lo sempre que sigui possible– a tot impuls endavant en el procés de construcció d’una unitat més forta, potent i solidària.

Crec que les pròximes eleccions deixaran clares aquestes diferències d'orientació política, juntament amb moltes altres de tipus social. No cal que digui que penso que solament una victòria de les dues primeres però amb una clara majoria de la segona pot portar a una nova etapa d’impuls europeu que permeti encetar un nou període semblant al que van ser els anys 60-80 del segle passat, i que eviti entrar en un escenari de descomposició i de decadència. Cal tenir-ho en compte a l'hora de pensar el vot.

Més continguts de