ABANSD’ARA

Joaquim Ruyra

De l’article de Josep M. Capdevila (Olot, 1892 - Banyoles, 1972) a Meridià (30-IX-1938), l’únic dedicat a Ruyra en el seu aniversari, en aquell últim any de guerra. Avui fa 80 anys de la mort -silenciada per la dictadura- de Joaquim Ruyra (Girona, 1858 - Barcelona, 1939). I un dels millors dibuixos de Junceda (Barcelona, 1881 - Blanes, 1948), a Revista de Catalunya (IV-1926): Ruyra a Blanes.

El dia 27 de setembre, Ruyra va complir la vuitantena. L’ha homenatjat el Govern de Catalunya, i no creiem que els lectors de Ruyra s’oblidin de retre-li homenatge d’alguna manera. Una bona manera és rellegir alguna de les seves narracions o novel·letes. Ruyra als seus 80 anys serva la mateixa frescor d’esperit que si estigués en plena joventut. [...] Ha arribat a aquesta vellesa venerable, després de sofrir, de llarg a llarg de la vida, d’una malaltia del cor que el posava sempre en perill de morir. Fugint de les crueses de l’hivern, havia de cercar un refugi en les tebiors d’Alacant i de les Canàries, on escriví Jacobé. Per aquesta manca de salut la seva producció literària era llargament interrompuda. El 1903 publicava Marines i boscatges amb la promesa d’anar-nos oferint més llibres, i fins al 1919 no pogué donar-nos el segon aplec de proses narratives. Potser la manca de salut n’hi féu sentir més vivament el preu, i per això en la seva obra hi ha com un daler de robustesa i és esplèndidament equilibrada i tota ella amarada de sensualitat alegre i sanitosa. Té per el nostre mar i per a la Costa Brava, tals delicadeses d’enamorament, que sembla que descrivint-los els afalagui. “Aquest mar, diu, el més poètic dels mars, és l’amable company de la nostra Costa Serena; i enlloc troba més gais reflexos amb que engalanar-se, cales més delicioses on adormir-se, ni platges més belles on estendre les seves manyagueries. Oh, les nostres platges! Amagades entre penyals, tenen un encant inexplicable. Són unes blandícies que se’ns brinden en mig de cert secret. Riuen entre les roques, i llur color s’assembla de tal manera al de les carns rosades d’una fresca donzella, que si les nimfes de la faula fossin una realitat i s’hi ajaguessin després del bany, fàcilment passarien desapercebudes, per tal que la llur nuesa es confondria amb el to de les castes arenes.” L’art de Ruyra és complet. Hi sentim la nostra terra principalment amable i viva per la seva gent. I com hem de sentir-li grat d’aquella Jacobé, que en la seva infància encarna les xiquetes agraciades de les viles costeres! I amb ella, tota aquella gent de la marina i de Girona, en el treball i les festes, amb llurs virtuts i febleses, amb llurs sofriments i alegries. Ruyra és un artista complet. [...] Si llegiu Ruyra en la versió italiana de Venanci Todesco, us sembla que allò que diu podria esdevenir-se en un indret d’Itàlia. Té la universalitat de les coses profundament humanes. I alhora és catalaníssim. [...]

Més continguts de