Publicitat
Publicitat

Viure en la boira

El primer pas per a una nova etapa seria que es reconegués que l'independentisme ha sigut pacífic

1. Ideologia. Una boira baixa, perillosament contaminant, va enfosquint l’escenari del conflicte català, com si ens estiguéssim acostumant a no veure el sol. I s’imposa una alarmant resignació: fer de l’atzucac un estat de normalitat. Agafo al vol unes paraules d’Oriol Junqueras en un article sobre economia a 'La Vanguardia': els independentistes, diu, “volem no només, però també, un estat propi”. Doncs ara toca la fase del “no només”, de tot allò altre que es pot aconseguir recuperant les institucions i forçant el reconeixement mutu i la interlocució, ara mateix impossible, amb el govern i els partits espanyols, però també dins de Catalunya. Però cal saber llegir la desfeta del 27 d’octubre, reconèixer els errors comesos (que no són pocs) i repensar noves estratègies, sense por a ampliar les aliances i a fixar objectius més realistes.

Dos fets il·lustren l’impàs actual. Per un cantó, el complex político-mediàtic espanyol no afluixa. Assistim a un exercici permanent de reforç del relat de la violència construït pel jutge Llarena, que passa per tres actors: juristes i acadèmics entregats a validar el caràcter violent del procés independentista, sense cap vergonya per considerar que el que per a ells és un projecte pervers, o la simple voluntat de canviar el sistema institucional, constitueix de per si –és a dir, sense necessitat de passar a l’acte– una forma de violència; els mitjans de comunicació, dedicats a la construcció de l’inventari del actes violents del Procés, incloent-hi fins i tot la violència de resposta de l’extrema dreta unionista; i un govern intransigent que, amb la complicitat de Ciutadans i l’assentiment del PSOE, manté la via judicial com a única sortida i es mostra incapaç de construir una solució política.

L'estratègia de Puigdemont es redueix a intentar fer-se reelegir president a pesar de saber perfectament que ell no serà elegit president

Si alguna cosa ha caracteritzat l’independentisme català ha sigut el seu caràcter pacífic. A l'Europa de postguerra, el fet de treure al carrer centenars de milers de persones tantes vegades per una mateixa causa sense que s'hagin produït incidents de rellevància no té precedents. ¿Recorden, per exemple, la violència de les mobilitzacions antiglobalització? Comparin. Qualsevol campanya dels camperols a França –els camioners espanyols ho saben prou– o les mateixes vagues de la SNCF han generat més conflictivitat. I ningú ha estat acusat de rebel·lió. Si hi hagués voluntat d’obrir una nova etapa, el primer pas seria reconèixer el caràcter pacífic que ha dominat aquesta aventura. Però la ràbia patriòtica per la gosadia de voler deixar l’Estat no perdona.

2. Dret. A l’altre cantó, malgrat el benefici de la condició de víctimes, tampoc es fa res per sortir de la boira. L’entrevista de Puigdemont a TV3 va ser molt desmoralitzant. Un president descol·locat, donant voltes als mateixos tòpics, sense sortir de les apel·lacions a la voluntat del poble i a la denúncia de la repressió de l’Estat, no va oferir cap perspectiva de futur. Tota la seva estratègia es redueix a intentar fer-se reelegir president a pesar de saber perfectament que ell no serà elegit president. No és un travallengua. És la fantasia de qui viu fora de joc. I ningú a Catalunya és capaç de trencar aquest bloqueig.

El deteriorament de les institucions espanyoles, on no es veu ningú amb autoritat per retornar el problema allà d'on no havia d’haver sortit mai, la política, és evident. I l’independentisme només pot perdre bous i esquelles si segueix penjat de la gesticulació de Puigdemont des d’Europa. Certament, les lleis hi són per complir-les. Però el dret és com l'òliba de Minerva, sempre arriba al capvespre: per acomodar la legalitat als canvis i transformacions d’una societat. Negar aquesta necessitat fa impossible qualsevol forma de diàleg i de negociació. Amb el comodí de l’imperi de la llei hem arribat fins a aquesta situació en què la boira ambiental tapa tota sortida. Un cul-de-sac que es pot tornar putrefacte.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT