Missió impossible (ed. 2017)
“Cumplirán el déficit, consejeros. No vamos a entrar ahora en que si pitos y flautas y flautas y pitos! ” Amb la sal que el caracteritza, el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, es negava sistemàticament a negociar els objectius de dèficit. Tampoc no hi havia canvis en els recursos relacionats amb el sistema de finançament, malgrat que per llei es preveia que el model del 2009 fos revisat el 2013 i entrés en vigor l’any següent. De manera sistemàtica, durant els anys salvatges de la crisi Montoro imposava a les comunitats autònomes en els Consells de Política Fiscal i Financera (CPFF) objectius de dèficit incompatibles amb les responsabilitats de prestar serveis socials bàsics com la salut, l’ensenyament o fer polítiques de transport, medi ambient i habitatge.
Les canonades
Paral·lelament, el ministre repetia públicament que el finançament no es revisaria fins que no es pogués “posar recursos a les canonades del sistema”. És a dir, injectar més diners a totes les comunitats. Més recursos per a tots, que li permeten complir dos objectius. D’una banda, evitar que l’Estat hagi d’assumir els ajustos que li hauria suposat retornar més diners a les autonomies (la distribució vertical) i, de l’altra, defugir els riscos polítics derivats de la necessitat d’aplicar criteris d’equitat entre les comunitats per acabar amb un sistema no només caducat, sinó desequilibrat, opac i, sobretot, arbitrari. Fugir de la responsabilitat d’afrontar un sistema que castiga les comunitats de l’arc mediterrani i premia Extremadura, Cantàbria i la Rioja.
El govern del PP ha afavorit en l’arena pública una batalla de gladiadors autonòmics disposats a lluitar entre ells per una dècima de dèficit. Mentrestant el govern central millorava els recursos de l’Estat amb augments d’impostos que no han repercutit a Catalunya en un euro de més, per l’estructura opaca dels fons que constitueixen un sistema pensat per mantenir l’ statu quo de les principals reserves de vots dels dos grans partits espanyols.
Les autonomies del PP van mantenir la disciplina de partit i els tènues laments del PSOE i l’observació indolent del País Basc i Navarra, des de la comoditat del concert econòmic, van permetre que el PP substituís la reforma del sistema de finançament pel fons de liquiditat autonòmic (FLA).
En un escenari de mercats de deute tancats, només l’Estat, que recapta i té veritable capacitat legislativa sobre els principals impostos, podia endeutar-se. Així va proveir recursos, liquiditat, amb comptagotes. Sense matar el malalt, deixant-lo estable dins la gravetat, però amb episodis en què el pacient perdia el pols i tancaven empreses, s’enfonsaven els autònoms i es tensionava la societat.
El govern del PP obre ara, amb la recuperació de l’economia, una reforma del sistema de finançament, però sense canvis en l’estratègia.
El pols dels darrers anys ha permès un debat cru i són molts els que admeten que les finances espanyoles no es poden permetre dos concerts com el basc en l’inexistent cas que el govern del PP s’ho plantegés per a Catalunya. Ficció. Els recursos són finits i surten de Catalunya, les Balears i Madrid. En aquest darrer cas gràcies al dopatge econòmic que significa l’efecte capitalitat d’un estat on les autopistes en fallida es rescaten i grans serveis de Madrid els presta l’Estat. On el capitalisme d’amics arriba a nivells de filigrana.
L’ARA ha visitat la comunitat amb més pes del sector públic en la seva economia i la que obté més recursos. Contribueix al sistema en el número 14 d’un total de 15 i rep recursos, corregits amb el cost de la vida, en el primer lloc del rànquing. Els extremenys aporten 1.537 euros per càpita i n’obtenen 3.324.
El finançament actual perpetua les desigualtats malgrat els esforços continuats i no afavoreix els tractors econòmics.
Participar en la negociació?
L’operació diàleg, feta només de gestualitat, intenta que la part catalana aparegui com la que no té voluntat de diàleg i l’esgrima es fa de cara a la comunitat internacional. Però la reforma i els arguments arriben tard. L’opinió pública catalana és lluny de poder acceptar una reforma superficial del finançament. L’assistència del president de la Generalitat a la Conferència de Presidents no tindria sentit en el moment actual. Catalunya ha d’exigir la bilateralitat al més alt nivell. Però també ha de participar en les negociacions allà on es decideixi el destí dels impostos que paguen els catalans i que recapta l’Estat. Fins i tot amb el convenciment que és un treball inútil perquè aquesta és en gran mesura una qüestió de confiança i lleialtat institucional.
Malgrat les tensions per la falta de recursos, la situació econòmica no explica el procés polític viscut a Catalunya. Tot i que alguns partits pretenguin simplificar la situació i reduir-la a un tema purament crematístic. Catalunya no és la caricatura amb què la simplifica la major part de la política espanyola, que la utilitza d’excusa per no prendre decisions complexes i estables en el temps, respectuoses amb la identitat, la llengua i la sobirania de Catalunya. La reforma del finançament s’ha de fer en el mentrestant, però arriba massa tard.
