No apte per a fans de Phil Collins
L’il·lustrador Juanjo Sáez deia en una entrevista que “la realitat no aguanta una sèrie”. Té raó. Per més que una sèrie vulgui ajustar-se a la realitat, necessita molts elements de ficció perquè tingui ganxo i esdevingui atractiva. Això és el que ha fet amb la seva nova creació televisiva de dibuixos animats per a nens i nenes grans: Heavies tendres, que s’emet els diumenges al canal 33. Cada episodi, de vint minuts, recull records de la seva etapa a l’institut, quan era un fan del heavy metal. El títol de la sèrie ho diu tot: la duresa de la música que li agradava contrasta amb la fragilitat emocional pròpia de l’edat. Aquest és, segurament, el vessant més atractiu de la sèrie. Hi ha l’excusa del rerefons temàtic del heavy per retratar personatges amb moltes inseguretats. A la vegada, el traç simple i l’austeritat dels dibuixos de Juanjo Sáez contrasten amb el treball més acurat a nivell psicològic dels personatges.
L’argument es desenvolupa al barri de la Sagrera de Barcelona el 1991. En Juanjo repeteix curs i intenta fer-se amic d’en Miquel, a qui admira per la seva aparent fortalesa de caràcter. L’espectador descobrirà, però, que malgrat la percepció que en Juanjo té d’aquest amic, en realitat també està ple de debilitats. Heavies tendres és un retrat honest de l’adolescència, amb les ingenuïtats, les idealitzacions, les pors, els desitjos i les frustracions que comporta. De fet, malgrat que es tracta d’uns dibuixos animats que te’ls mires amb un somriure, Heavies tendres té una pinzellada un punt dramàtica perquè es fa evident que en Juanjo, el protagonista, pateix. De moment, no per cap motiu tràgic, sinó per tot el que pot afligir un adolescent: no sentir-se acceptat, sensació de solitud, fracàs escolar, no complir amb les expectatives que es dipositen en ell, voler ser d’una altra manera. Però a Heavies tendres tot això s’esdevé de manera molt subtil i amb l’habilitat narrativa de qui ja ha superat tot aquest procés i sap veure el passat amb distància i construir una història més madura. Tot i la simplicitat dels diàlegs i un context planer, les situacions que es creen entre personatges són petites fiblades a l’ànima amb les quals tots ens podem identificar perquè encara que les experiències vitals siguin diferents, les vivències emocionals són força comunes. Ja ho diu un rètol de la sèrie: “El heavy metal és amor i sentiment”. Si Heavies tendres fos una cançó sonaria com una balada dels Scorpions.
La sèrie està plena de referents culturals: programes de televisió, discos, grups musicals i artistes, que connecten amb la generació que ara ronda una mica més de la quarantena i que ajuden a provocar aquesta identificació amb el relat. La realitat no aguanta una sèrie, és cert. Però hi ha sèries que et fan memòria de la teva realitat. És una sèrie per a tothom, amb una excepció: els fans de Phil Collins.
