Obstacles del finançament autonòmic

NÚRIA BOSCH
NÚRIA BOSCH

Si vostè és un ciutadà de Catalunya, ha de saber que el 2013 la seva comunitat autònoma va gastar 2.281 euros per habitant en els denominats serveis públics fonamentals (educació, salut i protecció social). Però si hagués residit al País Basc, per aquests mateixos serveis hauria rebut 3.026 euros, 2.931 a Astúries, 2.921 a Navarra, 2.749 a Cantàbria, 2.585 a Extremadura i així successivament. Només en cinc comunitats autònomes hauria tingut menys despesa que a Catalunya en aquests serveis, i les Illes Balears és l’autonomia amb la despesa més baixa, 2.027 euros per càpita.

¿A què es deuen aquestes diferències en el nivell de despesa? Una explicació es podria buscar en l’existència de molta diversitat en les necessitats de les autonomies. És a dir, diferències en la composició demogràfica de la població podrien comportar diversitat en el nombre de nens en edat escolar, persones de la tercera edat, etc., que ocasionarien nivells diferents de despesa en els serveis indicats.

No obstant això, un estudi dirigit pel professor Francisco Pérez, de l’IVIE (Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques), conclou que les diferències en el nivell d’ingressos, sobretot les derivades del sistema de finançament de les comunitats de règim comú, semblen decisives per explicar les diferències de despesa per càpita entre les autonomies en aquests serveis. Així mateix, es constata que les diferències de despesa no sembla que provinguin de diferències en el nivell de necessitats.

Les autonomies assenyalades amb més quantitat de despesa per habitant tenen uns ingressos per càpita derivats del model de finançament molt superiors a la mitjana. D’una banda, hi ha les forals, amb uns recursos un 70% més alts que la mitjana de règim comú, pel seu particular sistema de finançament. De l’altra, Cantàbria, Extremadura i Astúries el 2013 presentaven uns ingressos pel sistema de finançament un 32%, un 21% i un 15% per sobre de la mitjana de règim comú. En canvi, Catalunya estava 2,5 punts per sota i les Illes Balears un punt.

S’ha denunciat reiteradament els problemes de l’actual model de finançament autonòmic, que discrimina certes comunitats autònomes. De fet, molts dels seus problemes ja provenen dels models anteriors, i hi ha una sèrie d’autonomies que han estat històricament afectades de manera negativa pel sistema de finançament autonòmic, com ara les Illes Balears, la Comunitat Valenciana i Catalunya.

Malgrat les evidències esmentades, hi ha polítics i experts que neguen que les diferències en els nivells de prestació dels serveis públics fonamentals provinguin del fet que hi hagi una discriminació, i afirmen que el sistema afecta negativament totes les autonomies. En tot cas, conclouen que les diferències en els nivells de despesa d’aquests serveis de l’estat del benestar provenen del fet que certes autonomies prioritzen altres tipus de despeses o fan una mala gestió.

Aquest argument ha estat particularment utilitzat per atacar Catalunya i el procés d’independència, adduint que el govern català destina els recursos al procés i no a serveis a les persones, com ara educació i sanitat. Per tant, ara que sembla que es posarà en marxa la reforma del sistema de finançament autonòmic, el govern de Catalunya es trobarà que haurà de lluitar contra aquests arguments, malgrat que hi hagi evidències com les de l’estudi del professor Pérez.

Així mateix, en la reforma que es presenta hi haurà altres esculls que caldrà superar. En destacaré dos. Un és la no aplicació del principi d’ordinalitat, i l’altre intentar que el nou model tingui en compte el cost de la vida de cada comunitat autònoma. Pel que fa al principi d’ordinalitat, sembla que entre els partits catalans hi ha cert consens a aplicar-lo. Però molt em temo que aquest principi no serà comprat per altres autonomies. No preveig la possibilitat que algunes puguin quedar per sobre de la mitjana, com Catalunya, i altres lleugerament per sota, sobretot pel canvi radical que hi hauria d’haver -ja que aquestes últimes són les que ara gaudeixen dels ingressos més alts, molt per sobre de la mitjana.

L’aplicació estricta del principi d’ordinalitat significa l’establiment d’un anivellament parcial: les autonomies amb més capacitat fiscal perden recursos per la redistribució, però després d’aquesta redistribució es queden per sobre de la mitjana, i les autonomies amb menys capacitat en guanyen, però queden per sota de la mitjana. En tot cas, el màxim que es podrà aconseguir és que totes les comunitats autònomes tendeixin als mateixos recursos per habitant, és a dir, a un anivellament total.

També veig poc probable que s’accepti aplicar la variable del cost de la vida de cada comunitat per estimar els recursos que s’han de percebre mitjançant el model de finançament autonòmic. S’ha estimat que si es té en compte l’índex de preus el sistema proporciona actualment a Catalunya uns recursos quinze punts per sota de la mitjana.

En resum, sóc escèptica sobre la possibilitat que es millori el model de finançament aplicant aquestes dues mesures -principi d’ordinalitat i cost de la vida-, perquè això alteraria substancialment l’ statu quo actual, i totes les reformes del sistema de finançament que hi ha hagut fins ara, en més o menys grau, l’han mantingut.

Més continguts de