La vida sovint et porta a llocs i situacions als quals no tenies cap intenció d’anar. Fer-se gran és assumir com a normal la negociació constant entre expectatives i realitat. I especialment fer-ho des d’un principi de realitat, sense permetre que les il·lusions et converteixin en esclau ni de les teves decisions ni de la teva felicitat.

El futbol és com la vida. I l’Espanyol, més. Aquesta temporada la vam començar amb la il·lusió del retorn a Europa i amb l’esperança de mantenir les sensacions de la temporada passada. Un joc vistós, a voltes brillant, una classificació tranquil·la -no calia repetir la classificació europea-, una bona UEFA i una Copa digna. Després, tots tenim ben present com hem arribat fins aquí: vuit jornades sent el pitjor equip de la Lliga, quatre amb millores en el joc però amb mals resultats (3/12 punts possibles, amb dues derrotes a casa). I ja hem passat prop d’un quart de la Lliga, anem penúltims, sis (de sis) partits perduts a casa amb només dos gols a favor (un en pròpia porta i un de penal) i tenim un calendari horrible. A més a més, com sempre passa en moments així, cap factor extern ajuda: sort i àrbitres en contra. Tot un panorama. I amb aquest panorama ja no ens podem despistar. Ni UEFAs, ni Copes, ni banderes, ni res. Un únic objectiu: la salvació. Màxima concentració. I prendre consciència d’allò que dèiem de les expectatives. Si ara el gran objectiu és la permanència, el dia que ens salvem seré feliç i ho celebraré com un títol. Perquè de la mateixa manera que ens costa molt rebaixar les expectatives quan van mal dades, ràpidament les canviem quan la cosa sembla que es redreça. I com que sé que serà molt difícil perquè la situació és complicada, vull conservar la sensació d’aquest moment. Un moment de por i de preocupació pel futur del meu club. Un malson pensant en el disgust de tots els nens pericos. I des de la projecció d’aquesta vivència, un desig molt gran de salvar-nos.

No és poca ambició ni conformisme. Simplement, principi de realitat i ganes de viure intensament tot el que ens arriba. Això no vol dir, òbviament, que no pensi que potser s’estan acumulant massa errors. I que algú hauria de fer-se responsable d’aquesta situació. Però això ja és una altra història i seran uns altres articles. De moment, concentrem-nos i centrem-nos. Se’ns ha girat feina: hem de salvar l’Espanyol.