Transport públic: el problema és l’oferta

El ciutadà rep un tracte pitjor. I, si pot, té més temptacions de deixar d’utilitzar el sistema de transport públic i agafar l’automòbil

El metro va cada dia més ple. Els autobusos sovint es fan esperar massa estona. La línia de Ferrocarrils de la Generalitat del Vallès està a punt de morir d’èxit... No es tracta d’una percepció. És la realitat de cada dia a Barcelona, que, com moltes metròpolis europees, viu una creixent pressió sobre el sistema de transport públic. Quan plou, l’augment de l’ús dels mitjans motoritzats converteix la situació en crítica, com es va poder veure fa poques setmanes, amb pèrdua de regularitat dels busos afectats per la congestió del trànsit.

Després d’anys de caiguda a causa de la recessió econòmica, del 2013 ençà la demanda del sistema de transport col·lectiu metropolità no ha parat de créixer. Aviat s’assoliran els 1.000 milions d’usuaris per any. Aquesta circumstància, que en principi és ben positiva, pot esdevenir un greu problema, ja que els darrers anys no s’han produït augments significatius d’oferta -amb l’excepció de l’entrada en servei de la L9 sud, de la prolongació dels FGC a Terrassa i dels nous serveis de Bus Express- sinó més aviat tot el contrari: les restriccions pressupostàries han afectat les prestacions, han paralitzat massa inversions en infraestructures i en material mòbil i han congelat les plantilles de les empreses públiques.

És evident que hi ha molts serveis que no donen l’abast, cosa que provoca una cadena d’efectes negatius: en primer lloc es perjudica la qualitat del servei. El ciutadà, que cada dia disposa de menys espai al metro o que s’ha d’esperar més per pujar a l’autobús, veu afectada la seva qualitat de vida. Rep un tracte pitjor. I, si pot, té més temptacions de deixar d’utilitzar el sistema de transport públic i agafar l’automòbil.

Projectar ara actuacions per executar a deu anys vista no ens fa sortir de l’atzucac

Com a conseqüència d’aquest fet, la captació d’usuaris per part dels mitjans de transport col·lectius es debilita, i en el binomi vehicle privat - mobilitat sostenible el primer guanya la partida. I no estem parlant d’episodis de futur, sinó d’una cosa que ja està passant, tal com posen de manifest les dades referides a l’any 2016: mentre que els desplaçaments en transport públic col·lectiu van pujar menys del 2%, el trànsit als accessos metropolitans va créixer a un ritme més alt, proper al 4%.

Els objectius de mobilitat sostenible perseguits pels governs esdevenen inassolibles en aquest escenari. Per això cal una reacció de les administracions públiques responsables del sistema de transport públic metropolità per portar a terme un augment de l’oferta.

Aquest increment hauria de produir-se com més aviat millor. Projectar ara actuacions per executar a deu anys vista no ens fa sortir de l’atzucac. En canvi, posar en valor les infraestructures i els serveis de transport existents, especialment en aquells casos en què petites actuacions provoquen notables efectes, és una bona recepta: més carrils bus, prioritat semafòrica, doble punt d’aturada, increment de les plantilles...

Les congelacions de preus tenen una forta incidència en els comptes públics i limiten la seva capacitat d’acció de cara al futur

Cal també recuperar nivells raonables d’inversió. Per exemple en l’adquisició de trens de Rodalies (Renfe fa 10 anys que no fa cap encàrrec), en la renovació i ampliació de les flotes d’autobusos -massa afectades per les restriccions de la crisi, que han comportat un envelliment notable del parc mòbil- o en inversions de fort retorn social, com ara l’acabament de les estacions de la L9 a la Zona Franca i l’Hospitalet o la connexió dels tramvies per la Diagonal. Una dada ens n’avala la rendibilitat: mentre que la construcció de les línies d’alta velocitat ha costat al contribuent la xifra de 51.000 milions d’euros, la implantació del Trambaix i el Trambesòs va costar 540 milions, 100 vegades menys. Tot i aquesta desproporció de costos, l’any 2016 l’AVE va transportar uns 35 milions de viatgers, una xifra molt semblant als 27 milions que van fer servir els tramvies metropolitans de Barcelona.

Els darrers anys les forces polítiques han focalitzat la seva atenció a aturar les pujades de tarifes. Això està bé i és comprensible en un context de crisi econòmica i social, però cal remarcar que les congelacions de preus tenen una forta incidència en els comptes públics i limiten la seva capacitat d’acció de cara al futur.

Ara per ara, però, resulta urgent començar a destinar l’atenció i els esforços -dels ciutadans, de les entitats i sobretot dels governs- al que és ja el principal problema del nostre sistema de transport públic: la manca d’adequació de l’oferta a la creixent demanda. No es pot perdre ni un dia!

Més continguts de