Aquest any commemorem el centenari de les anomenades Bases de Manresa, aprovades per l'Assemblea de la Unió Catalanista que es reuní a la capital del Bages els dies 25, 26 i 27 de març de 1892. Un text fonamental dins la història del catalanisme polític, en la discussió de les quals tingué una intervenció important Enric Prat de la Riba, que actuà com a Secretari de la Unió Catalanista, i com a Secretari de l'Assemblea que aprovà les Bases tot i que mantingué una actitud crítica respecte al seu contingut.

[...] Prat havia preparat un projecte de Bases força diferent del que finalment sortí aprovat. [...] Prat era encara un jove estudiant de vint-i-un anys, molt influït per les lectures d'autors com Taine i Le Play, convençut que el sistema medieval català era el millor que es podia proposar per a mantenir la personalitat nacional de Catalunya. En aquell temps era un adversari convençut dels sistemes parlamentaris i fins i tot dels partits polítics, i creia encara possible una societat estructurada corporativament. Per això es manifestava partidari de les patronals i dels sindicats com a successors del antics gremis, i de les institucions jurídiques tradicionals de la família i del dret català.

[...] No oblidem que 1892 és el mateix any en què Torras i Bages -també membre de l'Assemblea de Manresa- publica el seu discutit llibre La Tradició Catalana, fonamental per al pensament catòlic catalanista. Valentí Almirall i el federalisme del seu Centre Català, guiats per Lo Catalanisme, semblen superats. A les noves generacions, especialment les que integraran el Centre Escolar Catalanista, i que més endavant nodriran els rengles del Centre Nacional Català i de la Lliga Regionalista, els correspondrà trobar-hi les solucions pràctiques.

[...] Prat acabà la seva intervenció (a l'Assemblea de Manresa) anunciant els perills del parlamentarisme -cal dir que en aquells moments, força desprestigiat per la política estatal espanyola- i advertint que Catalunya necessitava la llibertat i les antigues institucions que li havien estat arrabassades. [...]

Josep Maria Ainaud de Lasarte 1992