Publicitat
Publicitat

Precisions al manifest del Grup Koiné

Construir consensos en temes de llengua requereix un punt de vista més inclusiu que reflecteixi l’experiència de sectors molt més amplis de la població.

El debat proposat pel Grup Koiné, impulsat per un col·lectiu d’estudiosos de la llengua i àmbits afins, fa referència a conceptes, dades i coneixements habitualment abordats en la sociolingüística i la política lingüística. Els sotasignats, professionals d’aquests àmbits, partim de la base que tothom té dret a opinar sobre temes de llengua, i que és bo que col·lectius diversos vulguin plantejar temes d’interès general i participar activament en el debat. Amb tot, considerem necessari fer constar que algunes de les seves afirmacions no són generalment compartides dins els àmbits professionals i científics de referència.

En primer lloc, el manifest insisteix en el fet que el bilingüisme constitueix un perill per a la sostenibilitat del català, que és l’instrument per marginar-lo i subordinar-lo, i es dóna a entendre que qualsevol mena de bilingüisme és incompatible amb la sostenibilitat del català. Convé alertar contra simplificacions d’aquest caire, que pràcticament identifiquen “normalització” amb “monolingüisme”. Si bé és cert que el bilingüisme social generalitzat és una condició per a la substitució lingüística, l’estudi i la comparació de la multiplicitat de situacions de multilingüisme al planeta confirma l’abast mundial del contacte entre llengües i permet afirmar que no totes les formes d’organitzar la diversitat lingüística condueixen necessàriament a la desaparició de la llengua més feble. El bilingüisme no és, per tant, la causa de la substitució.

En segon lloc, creiem que la referència a la immigració com a “instrument involuntari de colonització lingüística” amaga la realitat que centenars de milers de persones de llengua familiar castellana o altra han (o hem) participat molt activament en la normalització del català ja sigui aprenent-lo, defensant-ne l’ensenyament i/o transmetent uns valors de compromís i convivència als fills. Aquest fet, certament poc habitual en altres contextos, constitueix un capital molt important per assegurar la cohesió social del país, i aquestes afirmacions poden resultar comprensiblement feridores per a molts conciutadans, familiars i companys.

En tercer lloc, el text conté una desqualificació genèrica de “la major part de les enquestes lingüístiques que es promouen”. Convindria recordar als autors d’aquest manifest que les enquestes a les quals fan referència no són pas sondejos preelectorals interessats sinó censos o enquestes promoguts i publicats per institucions públiques o acadèmiques, i que es fonamenten en una metodologia oberta, verificable, consensuada i homologada internacionalment. Tant les dades disponibles com la seva interpretació són legítimament discutibles; però en cap cas es justifica una desqualificació generalitzada que sorprèn encara més quan prové d’un col·lectiu que es presenta sobre la base de la seva expertesa acadèmica i professional. Aquesta actitud es fa més estranya si es té en compte que els resultats d’aquests estudis desprenen clarament la necessitat que el català rebi un major suport.

En quart lloc, hi ha un aspecte que el manifest no especifica però que apareix de forma molt explícita i repetida en els articles i cròniques que el difonen. Segons aquestes informacions, el manifest representaria un posicionament clar contra l’oficialitat del castellà en una eventual república catalana que es pugui dotar d’un règim constitucional propi. Atès que el text no incideix de manera explícita en aquesta qüestió, nosaltres tenim dubtes de si realment els qui el difonen representen de forma fidel el posicionament dels qui el signen.

Finalment, no compartim el plantejament que dóna per descomptat que la gran majoria de la població actua de manera ignorant, irreflexiva i inconscient en relació amb l’ús de la llengua, mentre que només una altra part (els promotors del manifest) tindria un accés privilegiat als significats i als usos apropiats del repertori lingüístic. Ben al contrari, creiem que les diferències lingüístiques, precisament perquè són rellevants per a la convivència, la cohesió i la promoció socials, són objecte de reflexió i susciten tries conscients en moltes persones. En una societat oberta i democràtica és esperable que col·lectius diferents tinguin visions diferents de la realitat, que poden derivar d’interessos concrets, d’històries particulars o de creences contraposades; i és a través del diàleg obert, lleial i sense prejudicis que podem entre tots plegats trobar les formes més justes de gestionar-les.

Val a dir que totes aquestes objeccions no impedeixen participar de la impressió general que la llengua catalana s’enfronta a reptes seriosos, coincidir en la valoració que aquesta es troba en una situació de subordinació social i política que es podria resoldre en un marc jurídic més propici, i compartir també el principi que aquesta subordinació s’ha de combatre a semblança del que es fa amb altres formes de desigualtat. Creiem que tots els catalans haurien de poder decidir democràticament i sobiranament l’estatus legal de les llengües. També simpatitzem amb els arguments que atorguen a la llengua catalana en el seu territori secular una legitimitat especial que la història pot ajudar a entendre però que es justifica sobretot per la seva capacitat present d’articular socialment, políticament, econòmicament i territorialment els països on es parla. Per això ens sembla positiu que la societat civil catalana mantingui una tensió i mobilització sobre el tema que es traslladi a les institucions polítiques i a la societat en el seu conjunt. Aquesta mobilització pot ajudar a fonamentar el diàleg obert i reflexiu que esmentàvem en el punt anterior.

En definitiva, celebrem les mobilitzacions contra les desigualtats lingüístiques, per bé que no compartim aspectes clau del posicionament d’aquest manifest. En política és actitud habitual que es persegueixin solucions simples a problemes complexos, especialment si aquests problemes preocupen un col·lectiu concret, com és el cas de la llengua catalana a Catalunya. El recent manifest promogut pel Grup Koiné és una iniciativa que pot representar el posicionament de certa part de l’activisme lingüístic catalanista, però a la vista de les seves mancances considerem que construir consensos en temes de llengua requereix un punt de vista més inclusiu que reflecteixi l’experiència de sectors molt més amplis de la població.

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT