Quaranta anys de ficció

Durant les darreres setmanes no em trec de sobre dues sensacions, estranyes i sòlides a la vegada.

La primera té a veure amb la discrecionalitat, amb la gràcia, amb el reconeixement. És com si hagués d’agrair tot el que tinc als que m’han permès viure com he viscut fins ara perquè tot hauria pogut estar molt pitjor. No és una sensació fàcil de descriure perquè té a veure amb l’experiència, amb un seguit de vivències que barregen quotidianitat, memòria i història. Però sí, tinc la impressió que tot el que hem aconseguit com a ciutadans és una gràcia concedida, un conjunt de favors que no tenen per què ser necessàriament respectats o renovats.

La major part, en el cas que ens ocupa, tenen a veure amb la cultura de què formo part. El dret a l’ensenyament en català, per exemple, qüestionat al Principat, lesionat al País Valencià i a les Illes i gairebé inexistent a la Franja de Ponent o a la Catalunya del Nord. La prova que és una simple gràcia i que tot depèn de la força és l’amenaça permanent. Quan una llengua no té tots els suports, el nivell de desgast a què la sotmeten premsa i tribunals fa que tota la cadena cultural se’n ressenti. L’Estat tolera la llengua, però es reserva els drets sobre ella i nosaltres hem d’estar agraïts per la gràcia que se’ns concedeix.

El que passa amb l’ensenyament pot passar amb TV3 i Catalunya Ràdio. El simple fet de verbalitzar l’amenaça de tancament de la CCMA ens indica quin tipus de relació s’estableix amb la seva audiència. És un públic que o bé no té un dret reconegut o bé, si el té, ha d’estar agraït perquè no se l'intimidi. Parlem de la CCMA però podríem parlar d’altres àmbits. Recordem la campanya d’infàmia i de descrèdit que va haver de suportar la literatura catalana quan va ser invitada a la fira de Frankfurt.

La tutela també és de mobilitat interna: si voleu veure-us, pagueu-vos-ho amb autopistes, i d’anar al País Valencià ni parlar-ne. El poder sobre l’altre arriba al futur, no es pot saber ni tan sols quin és el dèficit fiscal i no et pots oposar al fet que, si enguany són 16.000 milions d’euros, d’aquí dos anys en siguin 20.000. Em costa trobar millor il·lustració d’aquesta condescendència que els anuncis a bombo i plateret dels successius pactes fiscals. No dic que no tingui mèrit haver negociat amb l’Estat, però se’ns podrien haver estalviat el decorat i l’èpica. Avui més que mai, entenc el teatre perquè la realitat de tenir tan poc poder era massa dura, oasis i gàbies d’or. Mentre els uns feien veure que cedien i els altres, fossin el que fossin aquests altres, sempre tornaven dient que era el millor pacte possible. Imaginem-nos com de marcades devien estar totes les cartes. El dèficit acabaria sent el mateix, però es podria dir que hi havia un bon acord. I gràcies.

D’aquí la segona sensació que hem estat vivint durant quaranta anys en una ficció acordada. No tinc cap conflicte seriós amb la ficció, no sabria què fer sense. El problema és quan emmascara la realitat fins a fer-la irreconeixible. Aquí la ficció ha estat ubiqua i no afecta només el fet diferencial català. Fet diferencial català... 2017 i encara no tenim una forma d'anomenar tot això d’una manera factible. Potser aquí es veu amb tota la seva cruesa per què és transversal i afecta tota una societat. Sí, dos milions tres-centes mil persones són una societat, és un món possible per al qual s’han esvaït els lemes que ens han acompanyat durant tot aquest temps. ¿No impugna tota la suposada modernitat d’un país el fet que hi hagi presos polítics l’any 2018? ¿No la fa miques la manca d’acceptació de la diversitat? Les presons preventives dels nois d’Altsasu, les carpetades a fets com els del Tarajal, ¿no rebaixen fins a gairebé res la suposada contemporaneïtat espanyola? El retorn de la censura, ¿no és un símptoma de covardia cultural? A Arco ni tan sols hi havia les cares, només el concepte de presoner polític.

Hauríem de recordar que els dics de contenció, els fusibles que han suportat la tensió dels darrers quaranta anys, han anat petant un rere l’altre. Durant les dècades que va durar el terrorisme d’ETA ens vam fer un tip de sentir que en absència de violència es podia parlar de tot. No, no es podia, per això han empresonat Cuixart i Sànchez; però és que mentre ho anaven repetint l’Estat no tan sols va organitzar el GAL sinó que va indultar Vera, Barrionuevo i Galindo. Encara no sabem quan sortiran els dirigents d’Òmnium i de l’ANC perquè ni tan sols tenen un judici a la vista.

La ficció de la prosperitat és un país líder en desigualtats socials a Europa, amb uns índexs de fracàs escolar i d’atur elevadíssims, tan elevats que posen en risc el sistema de pensions. Durant anys he sentit les generacions anteriors a la meva sentir-se orgulloses dels sistemes de protecció social. Avui, l’empobriment dels pensionistes és un fet: assegurat el control de la classe mitjana a través d’habitatge i serveis, ¿què els importen els jubilats?

La ficció l’acabem trobant en símbols que impugnen els temps que hem viscut. La setmana passada va circular una fotografia d’una rasa al costat del voral d’una carretera que he fet diverses vegades, a Murillo de Gállego, prop de Mallos de Riglos. La rasa és una fossa comuna i fa la mateixa feredat que les que hem vist a Figuerola d’Orcau o en altres llocs d’Espanya. El mapa d’Espanya on s’indiquen els fosses encara no excavades també fa feredat. La imatge no pot estar més carregada de simbolisme, Espanya és un país que no està en pau amb si mateix. La reparació, la mínima reparació que significaria catalogar i donar una sepultura digna als cossos, és una quimera.

O potser una gràcia, una ficció. Potser la superestructura del marc econòmic europeu funciona de manera similar i necessita que els estats responguin a la mateixa lògica. Potser per això la idea d’Europa ha perdut també ascendència sobre molts catalans. Potser també ho han fet fins i tot les mateixes institucions que ara potser estan afeblides però que mai van deixar de ser febles. Massa potsers que, si més no, tenen una cosa bona: mostren fins a quin punt també el passat era incert.

Més continguts de