Què aplaudeixen?

Mariano Rajoy desgranava les mesures d'un ajust salvatge que acostarà encara més ciutadans a l'exclusió i els diputats del PP aplaudien amb entusiasme. Em va recordar aquell moment infaust del govern Aznar en què el Parlament va votar la participació en la guerra de l'Iraq i la bancada del PP va esclatar d'entusiasme perquè cap dels seus hi havia votat en contra. Llavors celebraven una guerra, dimecres van celebrar un escanyament de la societat que posa en perill els equilibris socials més sensibles. El PP, com gairebé tots els partits, és així: la cohesió de la família és el que importa. Ni veritat, ni bé: disciplina. La societat la veuen molt lluny. Els ciutadans els fan por. En lloc de posar-se al nivell de les seves preocupacions i de reconèixer els mals que poden causar, esclaten en aplaudiments. En el fons és una manera d'exorcitzar la seva pròpia inseguretat. Com més grossa la fan més s'aplaudeixen. Però, ¿realment creuen que així aconseguiran que la gent pensi que tenen raó?

També les organitzacions empresarials aplaudeixen el govern. S'anuncien mesures que tothom diu que portaran més recessió i més atur, que frenaran l'activitat econòmica i que difícilment permetran assolir els objectius de dèficit. I aplaudeixen. Per què? "No serà un sacrifici estèril i al final ens espera la recompensa", va dir Mariano Rajoy. ¿L'aplaudiment dels empresaris és l'acte de fe que ens demana Rajoy? No ens diu quan serà el final ni quina serà la recompensa, però li donen l'adhesió incondicional. Què hi veuen? ¿Realment els compensa la retallada a l'atur? Ells que saben que difícil que és crear llocs de treball i que fàcil acomiadar, ¿comparteixen la infàmia de dir que els aturats ho són per ganduleria? ¿Realment veuen avantatge en unes mesures que condemnen moltes persones a l'exclusió? ¿Volen que es trenquin els equilibris socials i es dispari la conflictivitat i la inseguretat? Això aplaudeixen? Hi ha una cosa més cara que el benestar social i la pau que en deriva: no tenir-los.