Rectificació i abjuració
La justícia espanyola sembla més interessada a aconseguir l’abjuració de les idees polítiques que en l’imperi de la llei. Mentrestant, l’independentisme està sotmès a un procés d’autocrítica que capgira les posicions tradicionals entre els hereus de Convergència i Esquerra Republicana. D’una banda, apareix una Esquerra disciplinada que abandona la unilateralitat i el romanticisme en favor del realisme. De l’altra, coexisteix el PDECat amb els homes i dones del president que són la columna vertebral de JxCat. L’espai sobiranista es divideix entre el pragmatisme per reprendre les institucions i el legitimisme de restablir el president en el seu càrrec.
Puigdemont reconeix en privat les dificultats de la seva investidura, però defensa el simbolisme de la restitució i juga la carta de la justícia europea per deixar en evidència, encara que trigui, com la unitat d’Espanya està justificant la perversió de l’estat de dret. Les converses per donar un paper simbòlic al Govern a Brussel·les són difícils. El simbolisme es vol fer compatible amb una legalitat que el president del Parlament està determinat a no subvertir. No vol més baixes i defensa un govern estable. Les negociacions s’encallen, però tots els actors saben que l’alternativa a la falta d’acord és allargar el 155 o unes eleccions de resultats incerts. Els globus sonda fan emergir el nom d’Elsa Artadi i alguns assenyalen la seva manca d’experiència política. És dels pocs polítics que avui sabrien respondre quina és la taxa d’atur.
