ABANSD’ARA

¿Republicans? (1967)

De l’article de Josep Pallach (Figueres, 1920 - Barcelona, 1977) a Mirador (Perpinyà, hivern 1967-1968). Dilluns 10 de febrer farà cent anys del naixement d’aquest polític i pedagog format a França. Militant en partits d’esquerra ja abans d’exiliar-se, va liderar en la clandestinitat el Moviment Socialista de Catalunya, i des del maig del 1976 el partit PSC-Reagrupament.

[…]

Les raons del nostre republicanisme han estat sovint exposades. No és cap fetitxisme per les formes de govern. La monarquia espanyola s’esfondrà sola a primers del segle XIX i ha estat absolutament incapaç de presidir el gran esforç dels pobles hispànics per a trobar les noves formes de convivència que havien de substituir les que desapareixien al llarg del segle. Al contrari: ajuntà nous problemes als problemes reals del país. [...] No ignorem que molts monàrquics citen sovint l’exemple dels socialistes anglesos i suecs, com a exemple de socialistes que governen amb la monarquia. És cert i nosaltres admirem l’obra dels nostres amics que han plenament despolititzat la institució monàrquica. L’experiència de la monarquia espanyola és distinta i àdhuc contrària al “no intervencionisme” del successor de Bernadotte, o al dels hereus d’un príncep alemany que s’acomodaren a les tradicions britàniques, filles en gran manera de la revolució Cromwelliana. A casa nostra, es vulgui o no, la identificació de la monarquia i de la dreta és un fet real i molt important. Tan important que potser caldria atribuir-se-li la crispació “ultraesquerrista” de certs grups polítics que, en no proclamar la llur posició institucional “compensen”, d’aquesta deplorable manera, una mena de mala consciència. Es tracta d’una mena de “complex” que en podríem dir “accidentalisme” i que no és difícil analitzar. Convençuts potser que la monarquia és la solució més còmoda per a la successió, però convençuts també que implica una posició “dretana”, projecten en la utopia una mena de revolta, parlen de socialitzar immediatament tot allò socialitzable, cerquen camins a Cuba, a Bolívia, [...] Tot això ens anuncia la confusió i la desorientació que podria crear la restauració d’una institució que divideix el país entorn de falsos problemes en comptes d’unir-lo per a la solució de problemes reals i existents. Si la “dreta oberta” es fes republicana, si acceptava la república com a perspectiva institucional, totes aquestes confusions podrien aclarir-se i les polaritzacions excessives probablement no tindrien lloc. [...] El veritable problema de dretes i esquerres d’aquest país és: ¿s’accepta la democràcia o no s’accepta la democràcia? Si s’accepta, és clar que s’accepta en tots els terrenys. En el pla institucional igual que en el de l’estructura de l’estat; en la política de reformes socials que sense vida democràtica esdevenen reformes burocràtiques, igualment que en les grans orientacions morals, ideològiques i internacionals de la Comunitat. [...] La democràcia suposa que el poble ha d’escollir i decidir. Decidir si hi haurà rei o república; decidir si fem reformes socialistes o neocapitalistes; decidir si l’Estat ha d’ésser confessional o laic; decidir les formes unitàries, autonomistes o federatives d’aquest estat. [...]